Maleït divendres

Tan sols resten sis dies pel divendres! Diumenge, dilluns, dimarts, dimecres, dijous i ... el maleït DIVENDRES! A qui se li acut casar-se amb divendres?
D’ençà que vaig rebre la invitació, que no he dormit una nit sencera. Va tenir la Santa Barra de donar-me-la ell en mà, demanant-me quasi de genolls que hi anés. Que li faria molta il·lusió i no sé quines collonades més. Quins pebrots!
En aquell moment no li vaig dir ni que sí ni que no. Malgrat això, tenia molt clar que no hi volia anar. No volia fer el paperot, com si no hagués passat res. I el fet de pensar en haver de tirar l’arròs com a símbol d’augurar-los eterna felicitat, em posava d’allò més nerviosa. Tanmateix, presa per la inconsciència i, he de confessar que per una mica de morbo també, vaig acceptar finalment la invitació. Ara que, potser s’hi repensa. Qui sap. Les estadístiques diuen que un deu per cent dels futurs contraents es tiren enrera la setmana abans. A més, a les set de la tarda. Això vol dir que té quasi tot el dia per pensar-s’ho, encara.
Però, no siguis il·lusa dona! Si porten igual sis mesos preparant l’enllaç! Desfer tot aquest entrellat seria massa complicat, en aquestes alçades. L’agenda que comparteixen ells dos és farcida d’assumptes pendents en un compte enrera que acaba el divendres que ve: Que si trucar als de les flors per triar per catàleg la toia més original i que s’escaigui amb el vestit —horrorós, per cert—. Que si concretar els darrers detalls amb els de la videoproductora. Que si la distribució de les taules. Que si la darrera prova del vestit. Que si el vel. Que si les calces amb puntes. Que si ...
És fastigosament organitzada. No se li escapa res. Ni el nòvio, la podrida. Malaguanyat! Algú li hauria de dir allò que li espera quan digui el “sí vull”. Tanmateix, jo no ho penso fer, malgrat en tinc moltes ganes. Encara em diria que en vull treure profit. I no és això, no. Mira, saps què? Ja s’espavilaran!
Allò nostre va acabar fa molts anys i ja no en queda res. O si? Bé, tan se val. El conec massa i sé que si tingués pebrots ho engegaria tot a dida. I tornaria amb mi. Que carai, que es foti! Ell ho ha volgut així doncs que apetxugui. El matrimoni no és tan bonic com el pinten. Als dos dies ja n’estarà fart. Però llavors ja hi haurà massa lligams per desfer-se’n. Que si la hipoteca de mil dos-cents euros mensuals (no com la meva que tot just arriba als 360). Que si els mobles de cirerer del menjador que els hi van sortir per un ull de la cara. Que si la fregidora de marca no t’hi fixis, però del tot necessària per a fer menjar ràpid. Que si el gerro de porcellana de la Xina que li van regalar els socis del despatx... I això sense comptar que no l’hagi deixat prenyada. Tot plegat, massa coses en comú.
Un home com ell, tan fet a sí mateix, tan lliberal, tan independent, tan promiscu, ... Com s’ha de veure! Engabiat com un ocellet a qui li donen una fulla d’enciam de tant en tant per a que canti. Saps què, ja s’ho trobarà. Després em vindrà plorant demanant-me que el consoli ficant-me al llit amb ell. I jo li faré una botifarra tan gran com el camp del Barça. Perquè això no es fa. A mi no se’m deixa plantada per una bleda com aquella. Que sí, la pela és la pela. I ella d’això en té les butxaques ben plenes, però el cap ple de serradures. Perquè n’és molt de tonta, però molt. Ara que, potser no ho és tant, aconseguint portar-lo a l’altar. I a més és lletja, perquè ho és com un pecat, però té el compte corrent que ni jo en tota la meva vida podria tenir. I ell ho va ensumar ràpid. Molts diners, sí, però segur que quan estan junts no se li apuja. Ara que, amb el VIAGRA està tot solucionat, ara. Però és una pena. A la seva edat...
Mira que ens ho passàvem bé els dos. Ho fèiem sense parar, matí tarda i nit. I ara amb aquesta, s’ho haurà de fer ell solet o llogar els serveis d’alguna d’aquelles senyoretes de companyia. Ara que, mira ... Potser, si m’ho demanés, li faria algun favor... I, de pas, me’l faria a mi també. A més, seria més morbós estant casat, i amb aquella pàmfila. Vindria cap a mi com un gosset en zel. I jo podria fer d’ell tot el que volgués. Ben pensat, quan es casi, se n’adonarà el que s’ha perdut. Jo, mentre, li seguiré picant l’ullet quan entri al seu despatx i, després, m’asseuré tota tibada a la meva cadira blava amb el respatller ben dret, i ell em dictarà l’informe del semestre, amb aquella veu d’home segur de sí mateix que tant m’agrada, mentre se li aniran els ulls a l’escot de vertigen que penso dur cada dia, que deixarà entreveure la meva sina prominent. El posaré ben calent i cap a casa a prendre una bona dutxa d’aigua freda. I el dia que ens quedem sols, m’acostaré a la seva taula immensa i, com qui no vols la cosa, l’ajudaré a trobar aquell document misteriosament perdut al seu PC. Llavors, em recolzaré sobre d’ell i ell no ho podrà resistir. I es tirarà damunt meu, i em descordarà la brusa i em magrejarà. I jo, sense oposar resistència, aprofitaré per empastifar-li dissimuladament el coll de la camisa amb el meu pintallavis fúcsia, i li impregnaré ben impregnat el cos amb el meu perfum Channel núm. 5, per a que quan arribi a casa la seva doneta li foti la cavalleria per sobre acusant-lo d’infidel. I quan ja n’estigui fart d’ella, conspirarem un pla per treure’ns-la del davant de la forma més ràpida i discreta possible, això sí, traient-li fins a l’última pela. I així, podrem fugir a Suïssa els dos solets, amb els feixos i feixos de bitllets a la butxaca. Perquè allò de “contigo pan y cebolla” res de res. I serem molt feliços i menjarem molts anissos. Pensant-ho bé, ja m’està bé que es casi. Tot plegat, pot ser molt emocionant. Ostres, encara resten sis dies. Diumenge, dilluns, dimarts, dimecres, dijous i ... l’esperat DIVENDRES!