La silicona no té sentiments

Sento el seu cor que batega fort. Potser és la música, les copes, l’entusiasme del ball, però penso que és per mi…
Fa uns mesos que vaig decidir deixar enrere totes les pors. Vaig posar distància a una vida passada en escoles de frares. L’escolanet s’ha jubilat. I el missal i els rosaris han quedat tancats dins d’un calaix. Prou. Ara he decidit sortir a menjar-me el món. Sense temors. Ja comptabilitzo unes quantes borratxeres, nits sorolloses de discoteques i matins confusos d’after hours. Pocs amics i cap amiga. Però sóc bufó. 21 anys, rosset, ulls grisos, sí, crec que sóc bufó. M’ho diu la mare, tot i que no està conforme que ara surti tant de nits.
A ella, la vaig veure per primer cop a la discoteca Exaltació. El que més em va atreure van ser els pits turgents i ben rodons. I un detall que no podria oblidar mai. Sobre la mamella esquerra, un tatuatge. Una serp enroscada que treu la llengua i, a la punta, hi té un pírcing. Que bo! Una serp amb una arracada a la llengua. Aquella nit em va mirar als ulls i jo li vaig dir que m’agradava la serp, mentre l'assenyalava acostant l’índex al pit. Ella em va somriure, i de seguida, fent-se la indiferent, va pujar dalt d'una tarima per ballar amb unes drag-queens. Aleshores em vaig fixar en el seu cos poderós i ben tornejat, però no només en el cos, eh! Té uns ulls blaus molt macos i un somriure preciós. Es veu que és una dona forta i independent. Acostumada a la marxa de la nit.
Després l’he buscada pertot arreu i no l’he tornada a trobar fins avui. No volia perdre’m el Carnestoltes a Sitges. Una sotana de disfressa per ridiculitzar la meva vida passada i moltes ganes de marxa. Entro en aquest pub i enmig del fotimer de cossos me la trobo. Té els ulls coberts amb una màscara veneciana, però sé que és ella. Porta un vestit llarg amb un escot fins al melic. Sí, és ella. M’hi acosto i veig el tatuatge. La serp enroscada que sembla que balla al ritme de la música. Vull que em reconegui. Ella aixeca els braços, agita el cap i acosta la boca a la meva orella. “Vols que em confessi? Véns a perdonar-me els pecats?”, em pregunta amb ironia. “No!, no!”, m’afanyo a respondre. “Som al carrer del Pecat…, i vull pecar amb tu –m’animo a dir-li–. A més, m’agrada la serp, et recordes de mi?” “Ah, sí! –diu–. Vols tocar-la?”, em pregunta i, de seguida, m’agafa la mà i em posa el palmell al seu pit. Aleshores sento el seu cor que batega fort. Potser és la música, les copes, l’entusiasme del ball… M’arrisco i li dic: “El teu cor batega… per mi.” Llança una riallada. “És la silicona! I la silicona no té sentiments!”, exclama, mentre s’aixeca la màscara. “N’estàs segura?”, li pregunto, descarat. “Bé, potser sí”, em respon, i em fa un petó molt ràpid al coll. Aleshores acosto els meus llavis i (continuo el text) amb els ulls tancats, em llenço al precipici dels petons frustrats.
M’ho havia d’haver imaginat. Els meus llavis ressecs no han trobat company de jocs per humitejar-los. Obro els ulls i, ella ja no hi és. S’ha fos enmig del fum i de la gernació concentrada en aquest local, fugint com fan les serps, amb moviments sinuosos. Moix, me’n vaig a prendre una copa. Si més no, em beuré la consumició que m’han donat amb els sis euros de l’entrada.
Amb empentes —no tinc cap mirament en donar cops de colze, ni en xafar sabates brutes i enganxoses de tant alcohol vessat— aconsegueixo arribar a la barra. Crits, rialles, moviments sincopats al ritme de la música dance, mirades furtives, jocs de seducció enmig la nit. Ara, tot em fa nosa. “Un gin-tònic ben llarg de ginebra”, demano al cambrer que llueix tot cofoi una disfressa de conillet play-boy que déu n’hi do, mentre se m’escapa el riure per sota el nas. Si es veiés amb els meus ulls... No sé si es fa el sord o és que realment no m’ha sentit: “Que em posis un gin-tònic ben carregat, et dic!”. Mentre m’ofereix la beguda, m’articula dues o tres paraules —que intueixo no massa agradables— que la música no em permet escoltar en la seva plenitud. Millor així.
Em giro donant-li l’esquena, assegut en un tamboret d’última generació, rodolant d’esquerra a dreta i de dreta a esquerra, amb les cames despullades sota la disfressa irreverent i els peus repenjats a les potes. Soc l’epicentre de totes les mirades. Deu ser que faig goig... Bec el darrer glop i deixo el got al taulell. Els meus ulls comencen a lluentejar. La meva front està perlada. Fico la mà a la butxaca de la sotana; agafo el moneder, l’escuro i, traient un bitllet de cinc euros, em demano un altre gin-tònic. Però aquest cop trio la cambrera rossa amb el culet arremangat. Em fixo amb el seu escot —això meu és obsessiu—. Els seus pits són naturals. Es nota. Són flonjos, els hi falta la turgència que dóna la silicona o unes cinquanta sèries diàries de pectorals.
On déu ser ella, ara? Deixo la barra i arrossegant la sotana, amb la calor que fa de mil dimonis, la busco. Ja he perdut la vergonya. L’alcohol m’ha ennuvolat els ulls i el cervell. Pel camí, em trobo una nena disfressada de col·legiala que no deu tenir ni els setze anys, agenollant-se davant meu, demanant que li faci un fill. Li poso la ma sobre el cap com si li donés l’extrema unció i la deixo allà al terra, sola. No vull maldecaps.
Quina calor! Em trauria la sotana ben a gust, si no fos perquè davall sols duc els calçotets... És patètica aquesta disfressa. No sé en què devia estar pensant quan la vaig anar a llogar. Deu ser la providència. Un senyal, això. M’està dient que he de canviar de vida, segur. Que he de tornar a ser el bon noi que era, responsable i seriós. I deixar passar, sense tastar, totes les temptacions que m’ofereix la vida en safata de plata.
Eiiiii, la veig, és ella! Mentre aixeco els braços tot ballant i taral·lejant l’Aserejé, m’hi vaig acostant, com qui no vol la cosa. “Hola preciosa, on t’havies ficat?” li dic, mentre els meus ulls no deixen de mirar els seus pits inflats. De sobte, ella se m’arronsa i em diu: “Vols que anem a un lloc més tranquil, reietó?”. Bocabadat, assenteixo amb el cap i me l’enduc als reservats, agafant-la per la cintura —va massa borratxa per caminar tota sola—, i l’assec en aquells sofàs d’escai, atapeïts de cossos efervescents. “Aquesta és la meva”, em dic.
Assegut al seu costat, no puc evitar resseguir amb els dits la serp tatuada, evitant tocar el pírcing —soc massa aprensiu—. Ella se’m queda mirant fixament als ulls, somrient. Uns ulls blaus descaradament artificials, com els pits. I, agafant-me pel coll amb unes mans gruixudes i fortes, em fa una morrejada que em deixa sense alè. Massa brusca, pel meu gust. M’agraden més dolços, els petons. A continuació m’agafa les mans i, endevinant el meu obscur desig, me les diposita sobre els seus dos pits. “T’agraden, oi, encara que siguin de mentida?”, em diu, mentre jo gaudeixo acariciant-los. És tan bonica, tan exuberant, tan sensual. Però l’alè li put a cervesa, i la seva pell no és fina ni transparent. Intento desxifrar el seu misteri, ocult darrere la màscara veneciana i sota un bon gruix de maquillatge. Desplaço la meva mà juganera, lentament i suau, fins arribar a l’entrecuix. Ja allí, un calfred recorre tot el meu cos. Una protuberància, en estat d’excitació, emergeix de l’interior de les seves calcetes de puntes. Trec la mà d’una revolada, confús i espantat. Llavors ella, llicenciosament, esclata en una riallada escandalosa i viperina talment com la serp que duu tatuada a la mamella. Mentre em recupero de l’ensurt ella s’aixeca i, deixant anar cap endarrere la seva cabellera rossa, fuig tota satisfeta, gesticulant una obscenitat amb la llengua. Ja ha fet la “bona” obra del dia. Abatut, solament tinc paraules de compassió envers ella: “Ego te absolvo”— li dic en veu alta—, tot dibuixant el senyal de la creu.