L'home misteriós

Tinc molta calor. Entro en una cafeteria per prendre una aigua i refrescar-me, tot sigui dit. Diviso una irresistible taula buida a tocar de la finestra. M’hi assec de cara al carrer. Aquest lloc privilegiat, em permet observar darrere dels vidres, malgrat estar un pèl llardosos, l’aparador de persones que passen pel meu davant. Deixo la bossa de mà a l’altra banda de la taula i m’acomodo a la cadira amb la intenció de mirar sense ser vista. Mentre em refrigero i alhora escombro el panorama urbà, m’imagino històries romàntiques de culebrot de tarda. De sobte, el cambrer em demana què vull prendre. Sense gairebé desviar la vista de la finestra, li demano una aigua ben freda. Mentre me la bec gairebé d’un glop, el veig. Se’m plantifica al davant mateix. A escassos cinc pams de distància. Per bé que un vidre embafat de brutícia ens separa. Sense apartar els seus ulls dels meus, talment com si els tingués congelats. Em capgiro per veure si no és a mi a qui mira, com m’ha passat altres cops, amb el consegüent fogot immediat. Però, darrere meu no hi ha ningú. Únicament la màquina escurabutxaques sense ningú a qui fotre-li el pèl, de moment. I ell, per més inri, amb els seus ulls blaus estàtics, m’intenta dir alguna cosa que no entenc. Mentre jo, sense voler desfer-me de la seva mirada enigmàtica, evito parpellejar. Tanmateix, els ulls se’m ressequen i me’ls he de fregar força estona. En tornar a aguaitar pel vidre fastigós, ja no el veig. L’home misteriós s’ha fos com la neu. Ha desaparegut enmig les entranyes del carrer. S’ha esvaït com els espectres. M’aixeco per agafar més bona perspectiva. Però res, no hi ha cap rastre d’ell. Esborronada, em bec el darrer glop d’aigua. Quan, de sobte, percebo una sensació estranya a la meva espatlla dreta. Em tombo espantada i me’l veig al meu darrere, palplantat, com Déu Nostre Senyor, amb la seva mà postrada sobre la meva espatlla. Commocionada, sense saber què fer, miro al meu voltant per si, en un moment donat, he d’emprendre la fugida. Mentre ell, continua sense treure els seus ulls de mi. És més, s’asseu a la cadira buida que resta al meu costat, com si res. Com si allò fos la cosa més normal del món. L’observo amb recel, mentre el cor em batega a cent per hora. Tanmateix, hi ha alguna cosa en ell que em tranquil·litza. Els seus moviments són suaus i esponjats. Es belluga lentament i pausada, com si no conegués la força de la gravetat. Creua les mans sobre la taula, una sobre l’altra, sense deixar de mirar-me. El meu cor es recupera lentament. I miro al meu voltant. Tot continua igual. El cambrer, amb la safata, preparat per si ha de servir a algú més. La màquina escurabutxaques del meu darrere esperant algun ludòpata que la posi en marxa. L’home gran assegut a la barra encara pipant el puro amb delit. Res ni ningú s’immuta per la seva presència. Solament jo. Altrament, l’home misteriós sembla que no té cap intenció de marxar. L’home misteriós i seductor, fa amb la meva mirada el que ell vol. L’abraça. L’acaricia. La besa. Li fa l’amor. I jo, mentre, com una bleda, em vaig fonent com el sucre a foc lent. Solament percebo els meus batecs, ara ja més reposats, i la meva respiració, ara també més calmada. Els meus sentits estan en hibernació. Però de sobte, tot canvia. La meva cara rep un bassal d’aigua i, a continuació, els meus sentits, aquells que uns moments abans aletargaven, ara suren a la superfície. Obro els ulls enmig d’aquell mullader i intueixo, estabornida, la cara del cambrer amb un got d’aigua a la mà. Al seu voltant tot de cares desconegudes, menys una. Mentre vaig recuperant la consciència, me’l veig allà, entre la multitud, amb aquells ulls blaus estàtics, mirant-me com abans. Ve cap a mi i em pregunta com em trobo. Amb el brogit de la gent, gairebé no el sento. M’explica que anava a oferir-me un cupó i, aleshores, m’he desmaiat, he perdut la consciència durant una mitja hora, gairebé. Un tall de digestió, probablement. Entre ell, el cambrer i la gent que era en aquella hora al cafè, han intentat reanimar-me de totes les formes i maneres possibles. Fins ara. Unes sirenes taronja s’aturen davant del carrer. I uns camillers forçuts se m’enduen cap a l’hospital més proper. Tanmateix, ell es queda, amb la mateixa mirada fixa, magnètica i cega.

El Désir

Em vaig equivocar. Em creia més llesta, però la vaig cagar de ple. Me n’havia d’haver adonat. Malgrat les precaucions, no vaig tenir mai la sensació que m’estava fotent el pèl. Hi confiava. Plenament. Hagués posat la mà al foc per ell. Tanmateix, hi vaig caure de quatre grapes.
El meu malson va començar en un Club d’alterne dels més exclusius de la capital. El Toni, el meu agent publicitari fins aleshores, m’hi va dur enganyada. Per bé que necessitava els diners. I, en aquest lloc, de diners n’hi havia per totes bandes, de totes les mides i colors. Era diner fàcil, massa fàcil. Guanyava en un dia el que mai havia guanyat en un mes de model publicitària. Per bé que gaudia de la tan cercada i preuada fotogènia. Tanmateix, el meu agent no mostrava gaire interès en la meva imatge. No crec ni que fos agent de debò. Només vaig rebre d’ell un parell de xecs de tres cents euros cadascun, per un parell d’espots que ni tan sols vaig arribar a veure. D’ençà de llavors, que ja no ens van tornar a trucar. Vaig pensar en deixar la professió i dedicar-me a una altra cosa. Llavors ell, m’abraçava i m’acaronava dient-me que no em preocupés, que podia estar-me a casa seva el temps que calgués mentre no sortís cap altra feina. Aquell home rudimentari i brut però enormement generós amb mi, va resultar ser el meu botxí. Dia que passava, dia que em sentia més engabiada, més atrapada, amb l’obligació diària de tornar-li el favor en aquell matalàs de llana pudent. No sabia com dir-li. Se’m feia un nus a la gola cada cop que anava decidida a explicar-li que necessitava treballar, que havia de buscar-me la vida jo tota sola. Temia la seva reacció a la vegada que em dolia abandonar-lo. Però va arribar el dia que, finalment, m’hi vaig enfrontar. S’ho va prendre molt malament. No podia pair que el deixés així, sense més. Malgrat la fúria dels primers instants, es va asserenar i va entrar en raó. Em va dir que coneixia un lloc. Vaig fer la bossa i m’hi va dur. El Désir no era un Club qualsevol. Era un lloc ple de noies amb el denominador comú d’ésser joves, boniques i sense sostre. Rostres angelicals, nimfes disposades a complaure al selecte grup de senyors acabalats i respectables que s’ho podien pagar. El Désir les acollia. Elles, a canvi, havien de satisfer les fantasies dels seus poderosos clients, un cercle gairebé tancat, que pagava trinco-trinco quantitats desorbitades per una estona de plaer amb una total discreció. Era un paratge exclusiu Una torreta modernista, rehabilitada recentment, envoltada d’un jardí de catifes de margarides, violetes, lliris i gessamins. A l’ombra de tarongers, ametllers, algun pi roig i un parell d’acàcies. Fonts evocatives amb sortidors d’aigua erectes. L’interior era eclèctic: instal·lacions modernes fent amistat amb els distingits mobles isabelins. Un indret que es vanagloriava de ser el Club més selecte de la capital, per passar una estona amb les més belles senyoretes de companyia dins un entorn al més pur estil d’avantguarda. Ens va rebre la madame. Una senyora de poques paraules que ens fa fer passar a una habitació de parets esponjades de color violeta, amb quatre cadires de cuiro de Le Corbussier. Em va observar de dalt a baix. Amb extrema delicadesa, va palpar els meus pits immadurs. I, assentint amb el cap, em van abandonar per uns instants. Al cap d’una estona, el Toni va venir a acomiadar-se de mi. Aquest cop duia un maletí negre que jo no li havia vist entrar. Ara ho entenia tot. Entre ell i la madame hi havia tingut lloc una transacció on jo no era res més que mercaderia. Un petó fred a la galta i ja no el vaig tornar a veure mai més. El Désir va ser a partir de llavors la meva casa. I un llit immens, cobert amb llençols de setí vermell, envoltat d’unes cortines de gasa penjant d’un dosser, el meu lloc de treball.

Observacions

Cinc minuts per a les sis. Per molt que m’afanyi, ja arribo a misses dites. El trànsit és lent, Rambla amunt. Semàfors vermells, passos de zebra donant pas als vianants de manera continuada, gernació travessant la calçada imprudentment. Malgrat els contratemps, a l’alçada de Portaferrissa, ja diviso la plaça Catalunya. Vaig amb primera. En arribar al capdamunt de les Rambles, trenco a Fontanelles. Un rètol verd m’indica que hi ha un estacionament soterrani lliure. M’hi capbusso. Baixo la finestreta per estirar el tiquet. A sota terra, l’atmosfera se’m fa insuportable. La humitat ha augmentat i, consegüentment, la sensació de calor és més notòria. Estaciono el cotxe. Fi del trajecte. Abasto l’americana i la carpeta, i deso el tiquet del pàrquing al moneder. Baixo del vehicle. Tinc les cames encarcarades. Malgrat les presses, m’estarrufo la cabellera i m’arranjo els pantalons un pèl rebregats pel viatge. Pujo la rampa, anant en compte de no relliscar, amb la jaqueta recolzada en un braç, la carpeta en l’altre i la bossa de mà penjada a l’espatlla dreta. Ja la superfície, sospiro i observo al meu voltant per situar-me. Encaminada, tiro Rambla avall sense badar boca fins a tocar al carrer Canuda, la segona travessera a mà esquerra. Visualitzo el plànol mentalment. En tombar la cantonada, veig de seguida la façana de l’Ateneu, un edifici d’estil neoclàssic en procés de restauració. Extenuada, pregunto on es fa el curs de Narrativa en català. Em dirigeixen al taulell d’anuncis de la porta principal. M’hi aturo. Miro la graella farcida amb tota una pila d’horaris i cursos. Aula quatre-cents dos. Són les sis i deu minuts. M’he d’afanyar. No suporto fer tard. Pujo per l’ascensor modern, l’altre no dóna senyals de vida. Planta quarta. Travesso un passadís llarg i estret, amb revolts que m’acondueixen a la classe. La porta és mig oberta. Faig un parell de trucs de cortesia abans d’entrar a l’aula. A continuació, m’hi endinso com qui surt a la palestra conscient que totes les mirades van dirigides a ell. Deixo anar un “bona tarda, perdoneu el retard” amb un fil prim de veu. Mentre vacil·lo on asseure’m, faig una ràpida observació dels rostres que envolten, formant un quadrilàter, les taules perfectament encaixades que dibuixen una taula gegant. M’assec a l’única cadira que queda lliure. Tinc els peus embotornats. Les cames em fan figa. I tot un seguit d’emocions pròpies dels “primers dies” m’aclaparen. Acomodada, penjo la bossa de mà i l’americana al respatller de la cadira, i extrec els fulls en blanc i el bolígraf negre del porta-folis. Esguardo la sala. Un habitacle petit amb les parets poblades únicament per prestatges nuus. Una finestra entreoberta capejada per un blanc temperat, amb un forrellat dels d’abans i uns porticons enganxats als bastidors per protegir del sol directe, ens aporta una mica d’alenada fresca en aquest dia calorós d’octubre. Una atmosfera espessa que abriga tota la sala, m’obliga a espolsar les neurones per tal que no s’adormin i em deixin a l’estacada. Seguidament, paro atenció en el parlar nord-occidental de la professora asseguda al biaix de la meva esquerra, mentre ens explica de manera molt entusiasta que la matèria primera de l’escriptura és dins nostre. Escoltant-la, percebo un parlar familiar que fa que no em senti tan sola. A continuació, sense deixar de parar orella a la presentació del curs, copso el rostre dels meus companys. Traspuen il·lusió pels quatre costats. Tanmateix, hi ha un detall que em sorprèn: vuit homes davant de tres dones. Mai m’hi havia trobat. Fins ara, a la dona sempre se li havia penjat l’etiqueta de lletraferida. I me n’adono que les coses estan canviant. Mentre observo als meus companys, intento esbrinar què els ha motivat a fer aquest Curs. L’enigma es resol quan la professora, després d’enllestir els punts del programa, ens demana que ens presentem. És llavors quan me n’adono que darrere de les imatges gravades a la meva retina, hi ha personalitats i professions ben diferents, amb un nexe en comú: l’escriptura. Darrere de cadascuna de les onze presentacions afloren tarannàs interessants, amb discursos ben originals, persones amb molt bones habilitats comunicatives, amb una elevada dosi de seguretat, i amb profusió de vocabulari. Mentre les escolto, m’abraça una por desmesurada a no estar a l’alçada, a fer el ridícul, a quedar-me completament en blanc, alhora que vaig tramant el meu discurs endreçant tot un seguit d’idees al cap. Així com davant d’un paper en blanc em veig capaç d’omplir un full rere l’altre, em costa suors i llàgrimes verbalitzar-ho davant d’un grup de persones. Malgrat que amb els anys he superat aquesta por absurda, tanmateix mentiria si digués que no em suposa cap esforç ni angunia. Soc la penúltima en parlar. Quan arriba el meu torn, amb posat circumspecte, m’envaeix un cert grau d’ansietat. No obstant això, supero la prova amb escreix. Per acabar, se’ns presenta la nostra professora, Dolors Millat. Aquest és el seu nom. I és llavors quan ens diu que és nascuda al Pallars, al municipi de Sort. Per tant, la meva percepció es confirma. És de la meva terra. La primera impressió envers la Dolors, no té res a veure amb la que tinc poc després. En entrar per la porta he vist una dona maca, amb els cabells rinxolats i daurats, tanmateix d’aparença seriosa. Ni tan sols s’ha immutat amb la meva oportuna i molesta interrupció. La meva presència fantasmagòrica i el seu discurs impertèrrit esvaeix la més mínima distracció. M’ha recordat a aquells mestres que el primer dia de classe mostren la seva vessant més dura i disciplinada, amb la intenció d’infondre autoritat a l’aula. Res més lluny de la realitat. La Dolors se’ns descobreix de mica en mica. Hom veu en ella una dona de caràcter però que destil·la sentit de l’humor, sempre benvingut. Es mostra afable, culta, llegida, amena alhora que formal, entusiasta, intel·ligent, magnífica preceptora, bona comunicadora i excel·lent persona. A la mitja part, ens hi trobem tan bé que ens costa d’aixecar-nos. Tanmateix, anem a fer un beure al cafè d’atmosfera noucentista emplaçat a l’entresòl. De tornada a l’aula pujo, aquest cop, per les escales de pedra amb barana de fusta, i contemplo de gairell les diferents plantes. Admiro el romàntic jardí central per prendre algun beure o bé per fer una passejada. Nobles butaques amb entapissats de vellut, làmpades de peu, prestatges amb llibres il·lustres ocupant sales de lectura, menjadors i petites biblioteques. Parets sense polir, voltes cobrint els sostres, llambordes al terra, pintures itinerants, ... Es respira l’essència dels nostres avantpassats. Finalitzats els deu minuts de descans, reconduïm la classe amb els ulls posats en aquesta gran aventura que és l’aprenentatge de l’escriptura literària. Això sí, sense grans pretensions que fer allò que tant ens agrada: escriure.

Tot un culé!