El Désir

Em vaig equivocar. Em creia més llesta, però la vaig cagar de ple. Me n’havia d’haver adonat. Malgrat les precaucions, no vaig tenir mai la sensació que m’estava fotent el pèl. Hi confiava. Plenament. Hagués posat la mà al foc per ell. Tanmateix, hi vaig caure de quatre grapes.
El meu malson va començar en un Club d’alterne dels més exclusius de la capital. El Toni, el meu agent publicitari fins aleshores, m’hi va dur enganyada. Per bé que necessitava els diners. I, en aquest lloc, de diners n’hi havia per totes bandes, de totes les mides i colors. Era diner fàcil, massa fàcil. Guanyava en un dia el que mai havia guanyat en un mes de model publicitària. Per bé que gaudia de la tan cercada i preuada fotogènia. Tanmateix, el meu agent no mostrava gaire interès en la meva imatge. No crec ni que fos agent de debò. Només vaig rebre d’ell un parell de xecs de tres cents euros cadascun, per un parell d’espots que ni tan sols vaig arribar a veure. D’ençà de llavors, que ja no ens van tornar a trucar. Vaig pensar en deixar la professió i dedicar-me a una altra cosa. Llavors ell, m’abraçava i m’acaronava dient-me que no em preocupés, que podia estar-me a casa seva el temps que calgués mentre no sortís cap altra feina. Aquell home rudimentari i brut però enormement generós amb mi, va resultar ser el meu botxí. Dia que passava, dia que em sentia més engabiada, més atrapada, amb l’obligació diària de tornar-li el favor en aquell matalàs de llana pudent. No sabia com dir-li. Se’m feia un nus a la gola cada cop que anava decidida a explicar-li que necessitava treballar, que havia de buscar-me la vida jo tota sola. Temia la seva reacció a la vegada que em dolia abandonar-lo. Però va arribar el dia que, finalment, m’hi vaig enfrontar. S’ho va prendre molt malament. No podia pair que el deixés així, sense més. Malgrat la fúria dels primers instants, es va asserenar i va entrar en raó. Em va dir que coneixia un lloc. Vaig fer la bossa i m’hi va dur. El Désir no era un Club qualsevol. Era un lloc ple de noies amb el denominador comú d’ésser joves, boniques i sense sostre. Rostres angelicals, nimfes disposades a complaure al selecte grup de senyors acabalats i respectables que s’ho podien pagar. El Désir les acollia. Elles, a canvi, havien de satisfer les fantasies dels seus poderosos clients, un cercle gairebé tancat, que pagava trinco-trinco quantitats desorbitades per una estona de plaer amb una total discreció. Era un paratge exclusiu Una torreta modernista, rehabilitada recentment, envoltada d’un jardí de catifes de margarides, violetes, lliris i gessamins. A l’ombra de tarongers, ametllers, algun pi roig i un parell d’acàcies. Fonts evocatives amb sortidors d’aigua erectes. L’interior era eclèctic: instal·lacions modernes fent amistat amb els distingits mobles isabelins. Un indret que es vanagloriava de ser el Club més selecte de la capital, per passar una estona amb les més belles senyoretes de companyia dins un entorn al més pur estil d’avantguarda. Ens va rebre la madame. Una senyora de poques paraules que ens fa fer passar a una habitació de parets esponjades de color violeta, amb quatre cadires de cuiro de Le Corbussier. Em va observar de dalt a baix. Amb extrema delicadesa, va palpar els meus pits immadurs. I, assentint amb el cap, em van abandonar per uns instants. Al cap d’una estona, el Toni va venir a acomiadar-se de mi. Aquest cop duia un maletí negre que jo no li havia vist entrar. Ara ho entenia tot. Entre ell i la madame hi havia tingut lloc una transacció on jo no era res més que mercaderia. Un petó fred a la galta i ja no el vaig tornar a veure mai més. El Désir va ser a partir de llavors la meva casa. I un llit immens, cobert amb llençols de setí vermell, envoltat d’unes cortines de gasa penjant d’un dosser, el meu lloc de treball.