Observacions

Cinc minuts per a les sis. Per molt que m’afanyi, ja arribo a misses dites. El trànsit és lent, Rambla amunt. Semàfors vermells, passos de zebra donant pas als vianants de manera continuada, gernació travessant la calçada imprudentment. Malgrat els contratemps, a l’alçada de Portaferrissa, ja diviso la plaça Catalunya. Vaig amb primera. En arribar al capdamunt de les Rambles, trenco a Fontanelles. Un rètol verd m’indica que hi ha un estacionament soterrani lliure. M’hi capbusso. Baixo la finestreta per estirar el tiquet. A sota terra, l’atmosfera se’m fa insuportable. La humitat ha augmentat i, consegüentment, la sensació de calor és més notòria. Estaciono el cotxe. Fi del trajecte. Abasto l’americana i la carpeta, i deso el tiquet del pàrquing al moneder. Baixo del vehicle. Tinc les cames encarcarades. Malgrat les presses, m’estarrufo la cabellera i m’arranjo els pantalons un pèl rebregats pel viatge. Pujo la rampa, anant en compte de no relliscar, amb la jaqueta recolzada en un braç, la carpeta en l’altre i la bossa de mà penjada a l’espatlla dreta. Ja la superfície, sospiro i observo al meu voltant per situar-me. Encaminada, tiro Rambla avall sense badar boca fins a tocar al carrer Canuda, la segona travessera a mà esquerra. Visualitzo el plànol mentalment. En tombar la cantonada, veig de seguida la façana de l’Ateneu, un edifici d’estil neoclàssic en procés de restauració. Extenuada, pregunto on es fa el curs de Narrativa en català. Em dirigeixen al taulell d’anuncis de la porta principal. M’hi aturo. Miro la graella farcida amb tota una pila d’horaris i cursos. Aula quatre-cents dos. Són les sis i deu minuts. M’he d’afanyar. No suporto fer tard. Pujo per l’ascensor modern, l’altre no dóna senyals de vida. Planta quarta. Travesso un passadís llarg i estret, amb revolts que m’acondueixen a la classe. La porta és mig oberta. Faig un parell de trucs de cortesia abans d’entrar a l’aula. A continuació, m’hi endinso com qui surt a la palestra conscient que totes les mirades van dirigides a ell. Deixo anar un “bona tarda, perdoneu el retard” amb un fil prim de veu. Mentre vacil·lo on asseure’m, faig una ràpida observació dels rostres que envolten, formant un quadrilàter, les taules perfectament encaixades que dibuixen una taula gegant. M’assec a l’única cadira que queda lliure. Tinc els peus embotornats. Les cames em fan figa. I tot un seguit d’emocions pròpies dels “primers dies” m’aclaparen. Acomodada, penjo la bossa de mà i l’americana al respatller de la cadira, i extrec els fulls en blanc i el bolígraf negre del porta-folis. Esguardo la sala. Un habitacle petit amb les parets poblades únicament per prestatges nuus. Una finestra entreoberta capejada per un blanc temperat, amb un forrellat dels d’abans i uns porticons enganxats als bastidors per protegir del sol directe, ens aporta una mica d’alenada fresca en aquest dia calorós d’octubre. Una atmosfera espessa que abriga tota la sala, m’obliga a espolsar les neurones per tal que no s’adormin i em deixin a l’estacada. Seguidament, paro atenció en el parlar nord-occidental de la professora asseguda al biaix de la meva esquerra, mentre ens explica de manera molt entusiasta que la matèria primera de l’escriptura és dins nostre. Escoltant-la, percebo un parlar familiar que fa que no em senti tan sola. A continuació, sense deixar de parar orella a la presentació del curs, copso el rostre dels meus companys. Traspuen il·lusió pels quatre costats. Tanmateix, hi ha un detall que em sorprèn: vuit homes davant de tres dones. Mai m’hi havia trobat. Fins ara, a la dona sempre se li havia penjat l’etiqueta de lletraferida. I me n’adono que les coses estan canviant. Mentre observo als meus companys, intento esbrinar què els ha motivat a fer aquest Curs. L’enigma es resol quan la professora, després d’enllestir els punts del programa, ens demana que ens presentem. És llavors quan me n’adono que darrere de les imatges gravades a la meva retina, hi ha personalitats i professions ben diferents, amb un nexe en comú: l’escriptura. Darrere de cadascuna de les onze presentacions afloren tarannàs interessants, amb discursos ben originals, persones amb molt bones habilitats comunicatives, amb una elevada dosi de seguretat, i amb profusió de vocabulari. Mentre les escolto, m’abraça una por desmesurada a no estar a l’alçada, a fer el ridícul, a quedar-me completament en blanc, alhora que vaig tramant el meu discurs endreçant tot un seguit d’idees al cap. Així com davant d’un paper en blanc em veig capaç d’omplir un full rere l’altre, em costa suors i llàgrimes verbalitzar-ho davant d’un grup de persones. Malgrat que amb els anys he superat aquesta por absurda, tanmateix mentiria si digués que no em suposa cap esforç ni angunia. Soc la penúltima en parlar. Quan arriba el meu torn, amb posat circumspecte, m’envaeix un cert grau d’ansietat. No obstant això, supero la prova amb escreix. Per acabar, se’ns presenta la nostra professora, Dolors Millat. Aquest és el seu nom. I és llavors quan ens diu que és nascuda al Pallars, al municipi de Sort. Per tant, la meva percepció es confirma. És de la meva terra. La primera impressió envers la Dolors, no té res a veure amb la que tinc poc després. En entrar per la porta he vist una dona maca, amb els cabells rinxolats i daurats, tanmateix d’aparença seriosa. Ni tan sols s’ha immutat amb la meva oportuna i molesta interrupció. La meva presència fantasmagòrica i el seu discurs impertèrrit esvaeix la més mínima distracció. M’ha recordat a aquells mestres que el primer dia de classe mostren la seva vessant més dura i disciplinada, amb la intenció d’infondre autoritat a l’aula. Res més lluny de la realitat. La Dolors se’ns descobreix de mica en mica. Hom veu en ella una dona de caràcter però que destil·la sentit de l’humor, sempre benvingut. Es mostra afable, culta, llegida, amena alhora que formal, entusiasta, intel·ligent, magnífica preceptora, bona comunicadora i excel·lent persona. A la mitja part, ens hi trobem tan bé que ens costa d’aixecar-nos. Tanmateix, anem a fer un beure al cafè d’atmosfera noucentista emplaçat a l’entresòl. De tornada a l’aula pujo, aquest cop, per les escales de pedra amb barana de fusta, i contemplo de gairell les diferents plantes. Admiro el romàntic jardí central per prendre algun beure o bé per fer una passejada. Nobles butaques amb entapissats de vellut, làmpades de peu, prestatges amb llibres il·lustres ocupant sales de lectura, menjadors i petites biblioteques. Parets sense polir, voltes cobrint els sostres, llambordes al terra, pintures itinerants, ... Es respira l’essència dels nostres avantpassats. Finalitzats els deu minuts de descans, reconduïm la classe amb els ulls posats en aquesta gran aventura que és l’aprenentatge de l’escriptura literària. Això sí, sense grans pretensions que fer allò que tant ens agrada: escriure.