L'home misteriós

Tinc molta calor. Entro en una cafeteria per prendre una aigua i refrescar-me, tot sigui dit. Diviso una irresistible taula buida a tocar de la finestra. M’hi assec de cara al carrer. Aquest lloc privilegiat, em permet observar darrere dels vidres, malgrat estar un pèl llardosos, l’aparador de persones que passen pel meu davant. Deixo la bossa de mà a l’altra banda de la taula i m’acomodo a la cadira amb la intenció de mirar sense ser vista. Mentre em refrigero i alhora escombro el panorama urbà, m’imagino històries romàntiques de culebrot de tarda. De sobte, el cambrer em demana què vull prendre. Sense gairebé desviar la vista de la finestra, li demano una aigua ben freda. Mentre me la bec gairebé d’un glop, el veig. Se’m plantifica al davant mateix. A escassos cinc pams de distància. Per bé que un vidre embafat de brutícia ens separa. Sense apartar els seus ulls dels meus, talment com si els tingués congelats. Em capgiro per veure si no és a mi a qui mira, com m’ha passat altres cops, amb el consegüent fogot immediat. Però, darrere meu no hi ha ningú. Únicament la màquina escurabutxaques sense ningú a qui fotre-li el pèl, de moment. I ell, per més inri, amb els seus ulls blaus estàtics, m’intenta dir alguna cosa que no entenc. Mentre jo, sense voler desfer-me de la seva mirada enigmàtica, evito parpellejar. Tanmateix, els ulls se’m ressequen i me’ls he de fregar força estona. En tornar a aguaitar pel vidre fastigós, ja no el veig. L’home misteriós s’ha fos com la neu. Ha desaparegut enmig les entranyes del carrer. S’ha esvaït com els espectres. M’aixeco per agafar més bona perspectiva. Però res, no hi ha cap rastre d’ell. Esborronada, em bec el darrer glop d’aigua. Quan, de sobte, percebo una sensació estranya a la meva espatlla dreta. Em tombo espantada i me’l veig al meu darrere, palplantat, com Déu Nostre Senyor, amb la seva mà postrada sobre la meva espatlla. Commocionada, sense saber què fer, miro al meu voltant per si, en un moment donat, he d’emprendre la fugida. Mentre ell, continua sense treure els seus ulls de mi. És més, s’asseu a la cadira buida que resta al meu costat, com si res. Com si allò fos la cosa més normal del món. L’observo amb recel, mentre el cor em batega a cent per hora. Tanmateix, hi ha alguna cosa en ell que em tranquil·litza. Els seus moviments són suaus i esponjats. Es belluga lentament i pausada, com si no conegués la força de la gravetat. Creua les mans sobre la taula, una sobre l’altra, sense deixar de mirar-me. El meu cor es recupera lentament. I miro al meu voltant. Tot continua igual. El cambrer, amb la safata, preparat per si ha de servir a algú més. La màquina escurabutxaques del meu darrere esperant algun ludòpata que la posi en marxa. L’home gran assegut a la barra encara pipant el puro amb delit. Res ni ningú s’immuta per la seva presència. Solament jo. Altrament, l’home misteriós sembla que no té cap intenció de marxar. L’home misteriós i seductor, fa amb la meva mirada el que ell vol. L’abraça. L’acaricia. La besa. Li fa l’amor. I jo, mentre, com una bleda, em vaig fonent com el sucre a foc lent. Solament percebo els meus batecs, ara ja més reposats, i la meva respiració, ara també més calmada. Els meus sentits estan en hibernació. Però de sobte, tot canvia. La meva cara rep un bassal d’aigua i, a continuació, els meus sentits, aquells que uns moments abans aletargaven, ara suren a la superfície. Obro els ulls enmig d’aquell mullader i intueixo, estabornida, la cara del cambrer amb un got d’aigua a la mà. Al seu voltant tot de cares desconegudes, menys una. Mentre vaig recuperant la consciència, me’l veig allà, entre la multitud, amb aquells ulls blaus estàtics, mirant-me com abans. Ve cap a mi i em pregunta com em trobo. Amb el brogit de la gent, gairebé no el sento. M’explica que anava a oferir-me un cupó i, aleshores, m’he desmaiat, he perdut la consciència durant una mitja hora, gairebé. Un tall de digestió, probablement. Entre ell, el cambrer i la gent que era en aquella hora al cafè, han intentat reanimar-me de totes les formes i maneres possibles. Fins ara. Unes sirenes taronja s’aturen davant del carrer. I uns camillers forçuts se m’enduen cap a l’hospital més proper. Tanmateix, ell es queda, amb la mateixa mirada fixa, magnètica i cega.