S.O.S.

Las previsiones son desalentadoras. El cambio climático se acelera a golpe de enemistarnos con la naturaleza. Sin darnos cuenta, estamos acabando con un mundo construido peldaño a peldaño con nuestras propias manos, las mismas que ahora destruyen los cimientos. El planeta azul se queja. Lo hace como un bebé, sólo que no derrama lágrimas. Movimientos tectónicos sacuden el interior, resquebrajando el exterior. El fuego hace brasa de los árboles, combustionando los procesos de la vida. Las lluvias, cada día más escasas, ya no cubren los pantanos. La sequía se instaura en los campos de regadío. No hay pasto para el ganado. La ambición por ganar más con menos hace que la agricultura y la ganadería arrinconen la ley de la naturaleza para dejar paso a una manipulación que nos pasa ya factura. No hay tiempo para reflexionar. Todo transcurre rápido i superficialmente. Se impone la cultura fast, dejando rastro en nuestro cuerpo, nuestra mente y nuestra alma. Nos creemos muy listos por dar esquinazo a la artesanía en pro de la sociedad de las nuevas tecnologías. Para qué desperdiciar nuestro tiempo que es oro, si podemos producir lo mismo en un clic, sin derrochar sudor aunque sí dinero. Nuestros hijos absorben esta velocidad y, encontrándola normal, se sumergen en esta cultura del desasosiego, del estrés, de la competitividad. Sin saberlo, se ven envueltos en un centrifugado de mil revoluciones donde se deshacen de todo aquello que les molesta a la hora de conseguir sus objetivos que, lejos de ser vitales, son mayormente materiales. Solo se pliegan a las cosas consumibles, de usar y tirar. Lo duradero está demodé. Así como la voz de la experiencia, la de nuestros mayores, aquella que tantas veces nos ha recordado que existe el sentido común. Hoy en día, nuestros mayores crecen solos sin nadie a quien explicar sus aventuras. Y tambien nuestros pequeños, demasiado atareados con las actividades extraescolares, crecen solos sin ninguna imagen a quien parecerse. Y nosotros, los padres de nuestros hijos y los hijos de nuestros padres, desviamos los ojos hacia el horizonte buscando el secreto de la felicidad, arrastrando por el camino a todo aquel o a todo aquello que nos haga sombra, con el único objetivo que encontrarnos. Ante eso todo cabe: nuestra salud, nuestro dinero, nuestro trabajo, nuestra familia, nuestro amor. El carpe diem de nuestra generación nos lleva a pensar que el fin justifica los medios, que no se hace camino al andar sinó que son los pies que nos llevan a la meta. Sacrificando todo aquello que hemos heredado de nuestros padres.
Delante del caos debemos pararnos a pensar si vale la pena destrozar nuestra senda con el único objetivo que alimentar nuestro ego. Nuestro planeta Tierra sufre desequilibrios varios provocados por la mano del hombre. Guerras, contaminación, desforestación, residuos, derroche de energía.

Siento pena por mi hijo, mis nietos, mis biznietos. La suya será una árdua labor de reconstrucción cuando no de creación de un nuevo mundo. Ahora que, el hombre es el único animal que tropieza dos veces en la misma piedra.

L'home misteriós

Tinc molta calor. Entro en una cafeteria per prendre una aigua i refrescar-me, tot sigui dit. Diviso una irresistible taula buida a tocar de la finestra. M’hi assec de cara al carrer. Aquest lloc privilegiat, em permet observar darrere dels vidres, malgrat estar un pèl llardosos, l’aparador de persones que passen pel meu davant. Deixo la bossa de mà a l’altra banda de la taula i m’acomodo a la cadira amb la intenció de mirar sense ser vista. Mentre em refrigero i alhora escombro el panorama urbà, m’imagino històries romàntiques de culebrot de tarda. De sobte, el cambrer em demana què vull prendre. Sense gairebé desviar la vista de la finestra, li demano una aigua ben freda. Mentre me la bec gairebé d’un glop, el veig. Se’m plantifica al davant mateix. A escassos cinc pams de distància. Per bé que un vidre embafat de brutícia ens separa. Sense apartar els seus ulls dels meus, talment com si els tingués congelats. Em capgiro per veure si no és a mi a qui mira, com m’ha passat altres cops, amb el consegüent fogot immediat. Però, darrere meu no hi ha ningú. Únicament la màquina escurabutxaques sense ningú a qui fotre-li el pèl, de moment. I ell, per més inri, amb els seus ulls blaus estàtics, m’intenta dir alguna cosa que no entenc. Mentre jo, sense voler desfer-me de la seva mirada enigmàtica, evito parpellejar. Tanmateix, els ulls se’m ressequen i me’ls he de fregar força estona. En tornar a aguaitar pel vidre fastigós, ja no el veig. L’home misteriós s’ha fos com la neu. Ha desaparegut enmig les entranyes del carrer. S’ha esvaït com els espectres. M’aixeco per agafar més bona perspectiva. Però res, no hi ha cap rastre d’ell. Esborronada, em bec el darrer glop d’aigua. Quan, de sobte, percebo una sensació estranya a la meva espatlla dreta. Em tombo espantada i me’l veig al meu darrere, palplantat, com Déu Nostre Senyor, amb la seva mà postrada sobre la meva espatlla. Commocionada, sense saber què fer, miro al meu voltant per si, en un moment donat, he d’emprendre la fugida. Mentre ell, continua sense treure els seus ulls de mi. És més, s’asseu a la cadira buida que resta al meu costat, com si res. Com si allò fos la cosa més normal del món. L’observo amb recel, mentre el cor em batega a cent per hora. Tanmateix, hi ha alguna cosa en ell que em tranquil·litza. Els seus moviments són suaus i esponjats. Es belluga lentament i pausada, com si no conegués la força de la gravetat. Creua les mans sobre la taula, una sobre l’altra, sense deixar de mirar-me. El meu cor es recupera lentament. I miro al meu voltant. Tot continua igual. El cambrer, amb la safata, preparat per si ha de servir a algú més. La màquina escurabutxaques del meu darrere esperant algun ludòpata que la posi en marxa. L’home gran assegut a la barra encara pipant el puro amb delit. Res ni ningú s’immuta per la seva presència. Solament jo. Altrament, l’home misteriós sembla que no té cap intenció de marxar. L’home misteriós i seductor, fa amb la meva mirada el que ell vol. L’abraça. L’acaricia. La besa. Li fa l’amor. I jo, mentre, com una bleda, em vaig fonent com el sucre a foc lent. Solament percebo els meus batecs, ara ja més reposats, i la meva respiració, ara també més calmada. Els meus sentits estan en hibernació. Però de sobte, tot canvia. La meva cara rep un bassal d’aigua i, a continuació, els meus sentits, aquells que uns moments abans aletargaven, ara suren a la superfície. Obro els ulls enmig d’aquell mullader i intueixo, estabornida, la cara del cambrer amb un got d’aigua a la mà. Al seu voltant tot de cares desconegudes, menys una. Mentre vaig recuperant la consciència, me’l veig allà, entre la multitud, amb aquells ulls blaus estàtics, mirant-me com abans. Ve cap a mi i em pregunta com em trobo. Amb el brogit de la gent, gairebé no el sento. M’explica que anava a oferir-me un cupó i, aleshores, m’he desmaiat, he perdut la consciència durant una mitja hora, gairebé. Un tall de digestió, probablement. Entre ell, el cambrer i la gent que era en aquella hora al cafè, han intentat reanimar-me de totes les formes i maneres possibles. Fins ara. Unes sirenes taronja s’aturen davant del carrer. I uns camillers forçuts se m’enduen cap a l’hospital més proper. Tanmateix, ell es queda, amb la mateixa mirada fixa, magnètica i cega.

El Désir

Em vaig equivocar. Em creia més llesta, però la vaig cagar de ple. Me n’havia d’haver adonat. Malgrat les precaucions, no vaig tenir mai la sensació que m’estava fotent el pèl. Hi confiava. Plenament. Hagués posat la mà al foc per ell. Tanmateix, hi vaig caure de quatre grapes.
El meu malson va començar en un Club d’alterne dels més exclusius de la capital. El Toni, el meu agent publicitari fins aleshores, m’hi va dur enganyada. Per bé que necessitava els diners. I, en aquest lloc, de diners n’hi havia per totes bandes, de totes les mides i colors. Era diner fàcil, massa fàcil. Guanyava en un dia el que mai havia guanyat en un mes de model publicitària. Per bé que gaudia de la tan cercada i preuada fotogènia. Tanmateix, el meu agent no mostrava gaire interès en la meva imatge. No crec ni que fos agent de debò. Només vaig rebre d’ell un parell de xecs de tres cents euros cadascun, per un parell d’espots que ni tan sols vaig arribar a veure. D’ençà de llavors, que ja no ens van tornar a trucar. Vaig pensar en deixar la professió i dedicar-me a una altra cosa. Llavors ell, m’abraçava i m’acaronava dient-me que no em preocupés, que podia estar-me a casa seva el temps que calgués mentre no sortís cap altra feina. Aquell home rudimentari i brut però enormement generós amb mi, va resultar ser el meu botxí. Dia que passava, dia que em sentia més engabiada, més atrapada, amb l’obligació diària de tornar-li el favor en aquell matalàs de llana pudent. No sabia com dir-li. Se’m feia un nus a la gola cada cop que anava decidida a explicar-li que necessitava treballar, que havia de buscar-me la vida jo tota sola. Temia la seva reacció a la vegada que em dolia abandonar-lo. Però va arribar el dia que, finalment, m’hi vaig enfrontar. S’ho va prendre molt malament. No podia pair que el deixés així, sense més. Malgrat la fúria dels primers instants, es va asserenar i va entrar en raó. Em va dir que coneixia un lloc. Vaig fer la bossa i m’hi va dur. El Désir no era un Club qualsevol. Era un lloc ple de noies amb el denominador comú d’ésser joves, boniques i sense sostre. Rostres angelicals, nimfes disposades a complaure al selecte grup de senyors acabalats i respectables que s’ho podien pagar. El Désir les acollia. Elles, a canvi, havien de satisfer les fantasies dels seus poderosos clients, un cercle gairebé tancat, que pagava trinco-trinco quantitats desorbitades per una estona de plaer amb una total discreció. Era un paratge exclusiu Una torreta modernista, rehabilitada recentment, envoltada d’un jardí de catifes de margarides, violetes, lliris i gessamins. A l’ombra de tarongers, ametllers, algun pi roig i un parell d’acàcies. Fonts evocatives amb sortidors d’aigua erectes. L’interior era eclèctic: instal·lacions modernes fent amistat amb els distingits mobles isabelins. Un indret que es vanagloriava de ser el Club més selecte de la capital, per passar una estona amb les més belles senyoretes de companyia dins un entorn al més pur estil d’avantguarda. Ens va rebre la madame. Una senyora de poques paraules que ens fa fer passar a una habitació de parets esponjades de color violeta, amb quatre cadires de cuiro de Le Corbussier. Em va observar de dalt a baix. Amb extrema delicadesa, va palpar els meus pits immadurs. I, assentint amb el cap, em van abandonar per uns instants. Al cap d’una estona, el Toni va venir a acomiadar-se de mi. Aquest cop duia un maletí negre que jo no li havia vist entrar. Ara ho entenia tot. Entre ell i la madame hi havia tingut lloc una transacció on jo no era res més que mercaderia. Un petó fred a la galta i ja no el vaig tornar a veure mai més. El Désir va ser a partir de llavors la meva casa. I un llit immens, cobert amb llençols de setí vermell, envoltat d’unes cortines de gasa penjant d’un dosser, el meu lloc de treball.

Observacions

Cinc minuts per a les sis. Per molt que m’afanyi, ja arribo a misses dites. El trànsit és lent, Rambla amunt. Semàfors vermells, passos de zebra donant pas als vianants de manera continuada, gernació travessant la calçada imprudentment. Malgrat els contratemps, a l’alçada de Portaferrissa, ja diviso la plaça Catalunya. Vaig amb primera. En arribar al capdamunt de les Rambles, trenco a Fontanelles. Un rètol verd m’indica que hi ha un estacionament soterrani lliure. M’hi capbusso. Baixo la finestreta per estirar el tiquet. A sota terra, l’atmosfera se’m fa insuportable. La humitat ha augmentat i, consegüentment, la sensació de calor és més notòria. Estaciono el cotxe. Fi del trajecte. Abasto l’americana i la carpeta, i deso el tiquet del pàrquing al moneder. Baixo del vehicle. Tinc les cames encarcarades. Malgrat les presses, m’estarrufo la cabellera i m’arranjo els pantalons un pèl rebregats pel viatge. Pujo la rampa, anant en compte de no relliscar, amb la jaqueta recolzada en un braç, la carpeta en l’altre i la bossa de mà penjada a l’espatlla dreta. Ja la superfície, sospiro i observo al meu voltant per situar-me. Encaminada, tiro Rambla avall sense badar boca fins a tocar al carrer Canuda, la segona travessera a mà esquerra. Visualitzo el plànol mentalment. En tombar la cantonada, veig de seguida la façana de l’Ateneu, un edifici d’estil neoclàssic en procés de restauració. Extenuada, pregunto on es fa el curs de Narrativa en català. Em dirigeixen al taulell d’anuncis de la porta principal. M’hi aturo. Miro la graella farcida amb tota una pila d’horaris i cursos. Aula quatre-cents dos. Són les sis i deu minuts. M’he d’afanyar. No suporto fer tard. Pujo per l’ascensor modern, l’altre no dóna senyals de vida. Planta quarta. Travesso un passadís llarg i estret, amb revolts que m’acondueixen a la classe. La porta és mig oberta. Faig un parell de trucs de cortesia abans d’entrar a l’aula. A continuació, m’hi endinso com qui surt a la palestra conscient que totes les mirades van dirigides a ell. Deixo anar un “bona tarda, perdoneu el retard” amb un fil prim de veu. Mentre vacil·lo on asseure’m, faig una ràpida observació dels rostres que envolten, formant un quadrilàter, les taules perfectament encaixades que dibuixen una taula gegant. M’assec a l’única cadira que queda lliure. Tinc els peus embotornats. Les cames em fan figa. I tot un seguit d’emocions pròpies dels “primers dies” m’aclaparen. Acomodada, penjo la bossa de mà i l’americana al respatller de la cadira, i extrec els fulls en blanc i el bolígraf negre del porta-folis. Esguardo la sala. Un habitacle petit amb les parets poblades únicament per prestatges nuus. Una finestra entreoberta capejada per un blanc temperat, amb un forrellat dels d’abans i uns porticons enganxats als bastidors per protegir del sol directe, ens aporta una mica d’alenada fresca en aquest dia calorós d’octubre. Una atmosfera espessa que abriga tota la sala, m’obliga a espolsar les neurones per tal que no s’adormin i em deixin a l’estacada. Seguidament, paro atenció en el parlar nord-occidental de la professora asseguda al biaix de la meva esquerra, mentre ens explica de manera molt entusiasta que la matèria primera de l’escriptura és dins nostre. Escoltant-la, percebo un parlar familiar que fa que no em senti tan sola. A continuació, sense deixar de parar orella a la presentació del curs, copso el rostre dels meus companys. Traspuen il·lusió pels quatre costats. Tanmateix, hi ha un detall que em sorprèn: vuit homes davant de tres dones. Mai m’hi havia trobat. Fins ara, a la dona sempre se li havia penjat l’etiqueta de lletraferida. I me n’adono que les coses estan canviant. Mentre observo als meus companys, intento esbrinar què els ha motivat a fer aquest Curs. L’enigma es resol quan la professora, després d’enllestir els punts del programa, ens demana que ens presentem. És llavors quan me n’adono que darrere de les imatges gravades a la meva retina, hi ha personalitats i professions ben diferents, amb un nexe en comú: l’escriptura. Darrere de cadascuna de les onze presentacions afloren tarannàs interessants, amb discursos ben originals, persones amb molt bones habilitats comunicatives, amb una elevada dosi de seguretat, i amb profusió de vocabulari. Mentre les escolto, m’abraça una por desmesurada a no estar a l’alçada, a fer el ridícul, a quedar-me completament en blanc, alhora que vaig tramant el meu discurs endreçant tot un seguit d’idees al cap. Així com davant d’un paper en blanc em veig capaç d’omplir un full rere l’altre, em costa suors i llàgrimes verbalitzar-ho davant d’un grup de persones. Malgrat que amb els anys he superat aquesta por absurda, tanmateix mentiria si digués que no em suposa cap esforç ni angunia. Soc la penúltima en parlar. Quan arriba el meu torn, amb posat circumspecte, m’envaeix un cert grau d’ansietat. No obstant això, supero la prova amb escreix. Per acabar, se’ns presenta la nostra professora, Dolors Millat. Aquest és el seu nom. I és llavors quan ens diu que és nascuda al Pallars, al municipi de Sort. Per tant, la meva percepció es confirma. És de la meva terra. La primera impressió envers la Dolors, no té res a veure amb la que tinc poc després. En entrar per la porta he vist una dona maca, amb els cabells rinxolats i daurats, tanmateix d’aparença seriosa. Ni tan sols s’ha immutat amb la meva oportuna i molesta interrupció. La meva presència fantasmagòrica i el seu discurs impertèrrit esvaeix la més mínima distracció. M’ha recordat a aquells mestres que el primer dia de classe mostren la seva vessant més dura i disciplinada, amb la intenció d’infondre autoritat a l’aula. Res més lluny de la realitat. La Dolors se’ns descobreix de mica en mica. Hom veu en ella una dona de caràcter però que destil·la sentit de l’humor, sempre benvingut. Es mostra afable, culta, llegida, amena alhora que formal, entusiasta, intel·ligent, magnífica preceptora, bona comunicadora i excel·lent persona. A la mitja part, ens hi trobem tan bé que ens costa d’aixecar-nos. Tanmateix, anem a fer un beure al cafè d’atmosfera noucentista emplaçat a l’entresòl. De tornada a l’aula pujo, aquest cop, per les escales de pedra amb barana de fusta, i contemplo de gairell les diferents plantes. Admiro el romàntic jardí central per prendre algun beure o bé per fer una passejada. Nobles butaques amb entapissats de vellut, làmpades de peu, prestatges amb llibres il·lustres ocupant sales de lectura, menjadors i petites biblioteques. Parets sense polir, voltes cobrint els sostres, llambordes al terra, pintures itinerants, ... Es respira l’essència dels nostres avantpassats. Finalitzats els deu minuts de descans, reconduïm la classe amb els ulls posats en aquesta gran aventura que és l’aprenentatge de l’escriptura literària. Això sí, sense grans pretensions que fer allò que tant ens agrada: escriure.

Tot un culé!

La Tardor

Estores de fullaraca seca i daurada conviuen al terra amb el polsim generat per les obertures del ferm. Ventades a deshora fregant tot allò que perviu als carrers envoltats d’història. Arbres sacsejant llurs copes, núvols canviant de formes i de lloc, cabells aixecats, faldilles traint la més càndida de les noies. Atmosfera seca, antagònica a la que ens ofegava a ple estiu. Les primeres jaquetes, unes tímides botes, bufandes menudes. Tanmateix, el primer refredat. El fred inicia les seves primeres passes, enteranyinant tot allò que observa des de la balconada, encara. Fils prims d’hivern vorejant el riu, calfreds a peu de carrer. Aromes de calefaccions recent alliberades. El soroll de l’aigua copejant l’alumini en procés de dilatació. Cruixits de parets, espetecs de la fusta en el terra. Remor de criatures en sortir de l’escola, amb el contrapès de les motxilles espatllant-los l’esquena. Botzines dels vehicles demanant pas en un embús urbà. Claror a la nit, gebre al de dia. Les primeres boires exhibeixen la seva grisor i difuminen el paisatge. El dolç tast del raïm, la deliciosa textura del codonyat, l’aroma de les primerenques castanyes que comprem cuites i envoltades en una paperina de diari, juntament amb els moniatos que, amb la seva polpa ataronjada i melosa, són una altra de les suculentes menges de la temporada. Els apreciats i cada cop més escassos bolets, amb els rovellons al capdavant, el primer brou de gallina amb carn d’olla ofegant una sopa de colzes mitjans, tot un reguitzell de perfums enyorats que ja són aquí. Branques ja seques esperant, amatents, l’arribada de la tala per traslladar-se a alguna llar de foc nua de fusta. Armaris mudant de roba i sabates talment com els arbres caducs muden les seves fulles. Paisatges ocres. Clima canviant. Pluges incertes. Armaris pintats de teles marrons, grises, i negres amagant als calaixos la paleta de colors vius de l’estiu. La moda s’ha uniformat. No hi ha estridències. Com el camaleó en ple camuflatge, tendim a passar desapercebuts afegint-nos a les tonalitats cromàtiques de la natura. Hi ha qui diu que és avorrit. D’altres, que és l’espectacle cromàtic més ric del planeta. Malgrat la bellesa que se’ns ofereix al voltant, tot decreix, fins i tot l’ànima rep una sotragada ben forta. El canvi d’hora ens esgarrapa hores de llum. Capvespres cada cop més foscos. Matinades cada cop més clares. Els cossos se’n ressenten, de la baixada dels termòmetres i de la manca de llum solar. És l’hora dels reconstituents. La monotonia ens abraça dolçament. Som aviat a casa, de seguida ja és fosc. És el lloc on ens retrobem amb nosaltres mateixos, la nostra peculiar cova on hivernarem fins que arribin les primeres calors. És temps d’introspecció, de gaudir en família. Amb el rebost ben ple d’aliments calòrics, destriem els ingredients per fer una bona truita de samfaina: els ous, les tomates, els pebrots i les albergínies. Havent sopat, ens arrepleguem al sofà i deixem anar la nostra ment ja sigui mirant una estona la televisió o bé llegint un bon llibre a la llum de la làmpada de peu. Tots els moments són plens d’intimitat i romanticisme. La tardor té això: tan aviat et contagia la seva malenconia com et fa reviure l’apoteosi del Romanticisme, l’explosió dels sentits que, com va dir René Huyghe, tractadista d’art francès: “és una fuga d’allò real a allò imaginari”.

Guapa!

Amigas (Ana Belen)

"Y me rodean amigas altas, bajas, guapas y feas resistentes pero desarmadas, buenas y malas y algún que otro día sólo cansadas. A toda prueba viejas como la esfinge y nuevas, nuevas les gusta ser tan altas como la luna; pero también volverse pequeñitas como aceitunas. Que transforman lo eterno en cotidiano que conviven sin miedo con la muerte que luchan cuerpo a cuerpo con la suerte hasta lograr que coma dulcemente de sus manos. Y me rodean amigas ay, ay, amigas dulce esperanza de la sed amantes siemprevivas dorado manantial de espigas y me rodean amigas ay, ay, amigas diosas de agua y de la miel valientes fugitivas del edén. Lloras sin rabia envejecen haciéndose más sabias saben coger la vida por los cuernos, pero también correr para no verse en el infierno. Con su ternura funden el corazón de la amargura y como todos, quieren que las quieran más, que bien saben tener la soledad de compañera. Que transforman lo eterno en cotidiano que conviven sin miedo con la muerte que luchan cuerpo a cuerpo con la suerte hasta lograr que coma dulcemente de sus manos. Y me rodean amigas ay, ay, amigas dulce esperanza de la sed amantes siemprevivas dorado manantial de espigas y me rodean amigas ay, ay, amigas diosas del agua y de la miel valientes fugitivas del edén. Amigas ay, ay, amigas."

Xafarderies

Plou a bots i barrals. I, com si jo no tingués feina, la mare m’explica amb tot de detalls, l’embolic que té la Carme, la veïna del cinquè, amb el peixater de baix de casa, el Sr. Antònio.
I a mi què m’importa la vida dels altres! No suporto fer safareig! Però si no l’escolto, se m’empipa, I si s’empipa, no em parla en una setmana. I a mi em sap molt de greu que no em parli, la mare. I després me’n penedeixo. Per tant, ja em veus aquí, palplantada davant l’església del Sagrat Cor, amb aquest xàfec que cau, parant orella, sense tenir veu ni vot.
Com si la nostra família fos perfecta. Res més lluny de la realitat... Si el pare la sentís, li sortirien els colors. Perquè, tots tres sabem, que la roba bruta es renta a casa i que, déu me’n guard de fer safareig de la història que va tenir el pare amb la meva millor amiga de l’institut, la Marta. Malgrat causar un gran daltabaix a casa, la mare el va perdonar. I tot va tornar a la “normalitat”.
D’això ja en fa uns quinze anys. El pare, llavors, exercia de professor de matemàtiques a segon de BUP, a l’institut Torre Rovira. Tenia fama d’exigent i una mica dèspota. Tots els seus alumnes callàvem en sec quan entrava per la porta de l’aula. I als exàmens era pitjor. Era impossible copiar. No ens treia l’ull de sobre. Per bé que ja no gosàvem fer-ho per por que ens enxampés. Però la Marta, valenta com era, es va arriscar.
Va ser a l’examen del segon quadrimestre. Feia tan sols dues setmanes que sortia amb el Jaume. A casa seva els deia que se n’anava a la Biblioteca, però la veritat era una altra. Havia quedat amb el Jaume a la cafeteria del carrer Sant Martí, per festejar. I allí es passaven totes les tardes, besant-se i tocant-se. Tot els primers amors són així, t’abdueixen fins al punt que perds el món de vista.
I va arribar el dia de l’examen. Una hora abans, als lavabos de l’institut, es va posar a copiar a ambdues cuixes totes les formules de trigonometria i àlgebra que sortirien a l’examen. Sabia que aquest sistema seria infal·lible ja que cap professor mascle gosaria aixecar-li les faldilles per veure el què hi amagava. A més, la Marta sempre havia tret molt bones notes, per tant ningú sospitaria d’ella. O això és el que creia.
No feia ni deu minuts que havia donat el tret de sortida de l’inici de l’examen que ja la va enxampar, sense ni tan sols haver d’aixecar-li les faldilles. El pare gaudia de molt bona vista i, com ell sempre em repetia: “havia set escolà abans que frare”. Discretament, la va fer marxar a casa, amb llàgrimes als ulls, després de fer-li lliurar l’examen. Tots ens vam quedar glaçats. Al cap i a la fi, aquest examen no era difícil. Però la Marta tenia els seus motius.
A la nit, a casa, no vaig treure el tema. Encara m’hagués tocat el rebre. I el pare tampoc va obrir boca. Al dia següent, mentre érem al pati, la va fer cridar al seu despatx. La Marta feia molt de goig, aquell dia. S’havia deixat anar la cua de cavall i lluïa uns cabells negres, llargs i brillants que eren l’enveja de totes. Fins i tot, s’havia fet la ratlla negra als ulls i duia coloret als pòmuls. Semblava més gran. Anava amb l’esquena ben recta, com si no tingués por. Però sí que en tenia. Li ho veia als ulls. I, se n’hi va anar ben decidida.
Passada una bona estona, va tornar tota riallera i no va dir ni “mu”. Per bé que ens en moríem de ganes, no vam gosar preguntar-li res. La setmana següent, quan van sortir les notes, vam saber que havia aprovat. No m’ho podia creure. Però me’n vaig alegrar. Tot i que mai vam saber què havia passat al despatx del pare aquell matí.
Malgrat ser la meva millor amiga, vam passar pàgina. No vam parlar més del tema. Totes dues sabíem que era un tema tabú. Ja res seria com abans. A partir d’aquell dia, les coses van canviar també a casa.
El pare arribava cada dia més tard. La mare li feia el sopar però, sempre se li refredava al marbre de la cuina. Ell ho justificava dient que havia de corregir molts exàmens. Però jo, sabia que era amb ella. Amb el Jaume ho van deixar córrer. I amb mi ... tot va canviar. Ja no em contava res. Ni tan sols, anàvem al cinema com fèiem tots els divendres a la sessió de les sis, des que érem amigues.
Van passar els dies i, un dia al vespre, al arribar a casa, la mare plorava. Feia estona que plorava ja que tenia els ulls molt vermells. El pare no hi era. Quan li vaig preguntar perquè plorava, ella singlotant i ensumant els mocs em va dir “coses de vella”. No en vaig treure l’aigua clara. Però jo feia temps que intuïa el què passava. Moltes senyals al voltant m’ho indicaven. La Marta, el Jaume, el pare, la mare. Tot era diferent.
A l’institut, tothom em mirava de reüll. I podia percebre perfectament de què parlaven. Però mai ningú me’n va dir res a la cara. Tot era un secret a veus. Fins que un dia, la Marta em va dir que marxava de l’Institut. Així, sense més. Ens vam mirar i em va donar un petó curt i fred, d’aquells que es donen per compromís, i va marxar.
Tots aquest anys d’amistat es van esborrar de cop. Érem dues desconegudes. No en sabíem res l’una de l’altra. M’havia quedat sense la meva millor amiga. I el que era pitjor, m’havia traït amb el meu pare. Em va costar fer-me’n a la idea. Però el temps ho cura tot.
Quan vaig arribar a casa, em vaig trobar el pare i la mare, amb posat seriós, asseguts al sofà del menjador. M’esperaven feia estona. Tan bon punt vaig haver deixat la motxilla a la meva habitació, hi vaig anar tot esperant una mala notícia. Em tremolaven les cames. Em van fer seure a la butaca de vellut. Se’ls veia tranquils, però seriosos. Amb molta serenitat, el pare em va demanar perdó. I, després de confirmar les meves sospites, em va dir que ja tot s’havia acabat. Que la mare l’havia perdonat i que esperava que jo també ho fes. I sí, el vaig perdonar.
Tot plegat però, em semblava molt absurd. El meu pare amb la Marta ... Quan som joves veiem als nostres pares com a éssers asexuats. I el fet que el meu pare se n’anés al llit amb la Marta em va fer reflexionar. La mare sempre havia set molt freda, amb el pare. Quan ell li volia donar un petó als llavis, ella sempre el defugia. Tanmateix, no me’ls podia imaginar fent l’amor. Però no la culpo tampoc. Havia rebut una educació molt estricta pel que fa al sexe. I això l’havia marcat.
I el pare, tenia ganes d’estimar. Però estimar com s’estimen un home i una dona. Perquè a la mare se l’estimava molt, però d’una altra manera. I quan va aparèixer la Marta, bonica com era, i jove, i plena de vida, s’hi va llençar, sense pensar en les conseqüències. Tampoc el vaig culpar.
Les relacions humanes són tan complexes... No es pot fer prejudicis tan fàcilment. Per això, quan la mare gaudeix explicant els embolics dels altres, me’n faig creus. No puc entendre com ha pogut oblidar tan ràpid el què va passar. Potser és que fa veure que no va passar mai, perquè en el fons ho ha enterrat molt endins, on la memòria no hi arriba.

-Mare, me n’he d’anar.
-Sí, és clar. Vés, vés, que el teu home et deu estar esperant. I als homes no els has de fer esperar, que després passa el que passa.
-Maaaare!

Ha parat de ploure. Mentre vaig caminant cap a casa, penso en la Marta. Què se n’ha degut fer? No n’he sabut res més, d’ella. Tan debò li hagin anat bé les coses.
Ah! I allò de la veïna del cinquè amb el peixater de baix de casa, res de res. No era la del cinquè sinó la del sisè, o sigui jo. Però ara ja tot s’ha acabat, com la història del pare i la Marta.

L'abric

És l’hora de la migdiada. Jo, tanmateix, estic amb els ulls ben oberts aclofada al sofà verd de la cuina, esperant que comenci el culebrot de la tarda per empassar-me’l sense mastegar. Hi estic completament enganxada. Els guionistes saben el que es fan, ja ho crec. Tan bon punt comença, les meves neurones inquietes minimitzen ara les seves funcions, i es concentren en tot un seguit d’imatges en tres-centes vint-i-cinc línies i en les paraules ressonant pels altaveus suround a banda i banda de l’habitacle. Les escenes, per bé que són del tot previsibles, aconsegueixen crear expectació fins a l’últim moment. “És com la vida mateixa”, acostumem a dir els fidels seguidors d’aquests serials televisius. Tot i que, per als seus detractors, no siguin res més que una collonada.

Veus, ara que el Marcel estava a punt de declarar-se a la Núria, fan la mitja part i ens deixen amb l’ai al cor. Però res de fer zapping. En primer lloc, perquè soc fidel a la meva cadena autonòmica. I en segon lloc, perquè soc una fervent admiradora de la publicitat que es fa en els nostres dies. Gaudeixo mirant els anuncis, què voleu que us digui! Tots m’agraden, però n’hi ha un que, a més, m’ha servit com a recordatori. Sí, avui comencen les rebaixes d’hivern a El Corte Inglés. Bé, i als altres comerços també...

Tan bon punt acabo amb la novel·la del migdia, amb un bon descans a l’ànima, ja que per fi el Marcel s’ha morrejat amb la Núria, me’n vaig de rebaixes. Mira, potser encara trobaré, ara a preu de saldo, aquell abric marró de pell girada que tant em va agradar però que valia un ull de la cara; i aquell parell de botes altes amb el brodat campero als costats. Més val que m’afanyi, doncs.

El carrer major, nucli de l’eix comercial, està ple de gom a gom. Tothom esperem el mateix: que obrin les botigues per endur-nos alguna ganga. Mentre camino en direcció a la botiga, on vaig clissar l’abric caríssim, veig venir cap a mi una d’aquelles zíngares amb mil i una faldilles, duent una cistella carregada de clavells blancs penjada del braç. Intento esquivar-la, però l’empenta d’un carallot que anava més ràpid que jo, fa que m’amorri literalment a ella.

Jo, que mai he esdevingut supersticiosa, sinó tot el contrari, me la miro fixament i seriosa, com si hagués vist un fantasma. Ella, amb un somriure gens innocent als llavis, i agafant-me pel braç, em xiuxiueja un “Compte amb el mal fario, bonica” oferint-me un clavell, que ni tan sols fa olor, previ pagament dels deu euros és clar, alhora que em garanteix que si el conservo de cap per avall, en un lloc sec i fosc durant dues setmanes, el destí serà bo amb mi. Completament abduïda, trec del meu moneder un bitllet dels vermells, i li lliuro, sense protestar ni tan sols. Llavors, ella, m’acompanya escales avall, en direcció a uns bancs de pedra per asseure’ns més discretament. Com si es tractés d’un ritual de màgia negra, la gitana del somriure gens innocent, ara amb posat seriós, treu un mocador de puntes esgrogueïdes d’una de les seves butxaques, el desdoblega i me’l encabeix dins la meva mà dreta, tancant-me-la tot seguit. Al cap d’una estona m’obre la mà amb el mocador dins i em comença a endevinar el meu passat per a continuar, seguidament, predient el meu futur, tan sols mirant fixament el mocador talment com si esguardés una bola de vidre.

En un altre moment, me n’hagués rigut d’aquesta situació. Era ben còmica. Però un no sé què feia que m’ho prengués seriosament. Mai hi he cregut en aquestes coses, però conforme anava encertant molts detalls del meu passat, i predient el meu futur, m’anava convencent que alguna cosa de sobrenatural hi havia.

Vaig fer tot el que em va dir, amb el clavell. I he de dir que sí, la meva vida va canviar. Vaig trobar feina, una parella meravellosa i vaig superar aquella bronquitis crònica que tant de temps em va neguitejar. Ara bé, no sé si per obra del destí, del clavell o de la meva autosuggestió, que era molta. No és que sigui una incrèdula però, amb el temps, he arribat a la conclusió que el nostre present i el nostre futur depenen exclusivament de les nostres accions. En som totalment responsables. Malgrat crec que la nostra història, amb les nostres accions, estan escrites en algun lloc, talment com en un mocador qualsevol.

Després de la sessió endevinatòria amb la gitana, vaig arribar tard a la botiga. L’abric marró de pell girada ja no hi era, per descomptat. Suposo, que no havia de ser per a mi. En comptes d’estirar-me els cabells per haver perdut el meu objecte de desig, vaig resignar-me i, vaig anar tirant cap a casa, ja era tard. Però mentre creuava el semàfor, vaig sentir una forta topada dos passos de zebra més enllà. Seguidament, vaig veure de lluny una concentració de persones al voltant d’algú que jeia al terra. Vaig anar a donar un cop d’ull. La meva cara rosada pel fred, va empal·lidir de cop al veure a una noia al terra, amb la cara destrossada. L’havien atropellada. La gent que s’agombolava al voltant no em deixava veure-la, quasi. Quin va ser l’ensurt quan de sobte, la persona que tenia al davant va marxar i vaig poder veure, amb tot detall, la noia. Duia el mateix abric marró de pell girada que m’havia de comprar avui. Era casualitat o és que el destí havia fet de les seves?

El mal lleig

Hi vaig voler anar tota sola. Malgrat saber que no sortiria d’aquella consulta rient pels descosits, em creia prou valenta per entomar qualsevol notícia, per dolenta que fos, sense ell.
Tenia hora a les sis. Tanmateix, eren tres quarts de set i encara continuava asseguda en una d’aquelles cadires asèptiques i gens ergonòmiques de les sales d’espera de la Seguretat Social. Tenia el cul ben quadrat i ja no sabia cap on mirar. I les converses que escoltava al meu voltant o bé m’avorrien o bé m’inquietaven.
Per distreure la meva ment, vaig abastar un tríptic d’aquells informatius on se’m recordava, oportunament, que fumar provocava càncer. Per descomptat, no cal dir, que va ser pitjor el remei que la malaltia. De manera que vaig preferir continuar parant orella a les converses estoicament, tot fent servir el paper per ventar-me.
Per fi. S’obre la porta de color blanc ronyós i surt la parella de mitjana edat que anava al meu davant. Deixo anar un sospir de sonoritat intencionada. Qui deu de ser el malalt? Els dos han sortit amb cara de pomes agres i ben agafats de bracet. Intueixo que la cosa no ha anat bé. A continuació, i anant per feina, surt la infermera amb les celles arrufades, tanmateix vestida impecablement amb la bata blanca immaculada i amb els esclops ben enllustrats.
-Sra. Lópes?
-Sí, soc jo.
-Passi, si us plau.
Abandono la propaganda antitabac, rebregada de qualsevol manera, i entro dins la consulta. L’asèpsia és brutal. Tot fa olor a desinfecció. Aquest flaire em trasllada a la meva infantesa, quan dia sí i dia també, em feia mal a l’escola i m’havien de dur a cosir a la clínica del davant.
Ja dins, el Dr. Lafuente em fa asseure molt amablement a la cadira, davant l’atenta mirada de la seva infermera. Després de donar un cop d’ull al meu historial, em fa despullar de cintura cap a dalt per passar a palpar-me els pits amb aquella delicadesa de qui esculpeix una figureta de fang. Seguidament, dirigeix el seu esguard als papers que la seva eficient ajudant li havia fet a mans, tot dient-me que ja em podia vestir. Dedueixo que són els resultats de les meves anàlisis. Mentre els llegeix, jo, amb cara de xai degollat, li ressegueixo els seus ulls color mel, intentant treure’n alguna cosa. Però el seu rictus flegmàtic no experimenta cap variació.
Havent acabat, em demana les mamografies. Les hi lliuro, enmig d’un silenci espès. Mentre les enganxa a la làmpada fluorescent de la paret, els meus ulls ametllats sembla que hagin de despenjar-se d’un moment a l’altre de tan oberts que estan. Per bé que intento desxifrar quin codi secret s’amaga darrere les diferents gradacions de grisos, solament aconsegueixo identificar el meu mugronet punxegut, qui sap si per l’efecte del fred de l’aparell opressor o per l’estat d’excitació provocat per l’auxiliar de torn. Sí, potser sí que hi veig un punt blanquinós, però podria ser qualsevol cosa.
Estava cagada de por, malgrat aparentar una fortalesa digna de la millor heroïna de Hol·lywood. Però, lluny d’ésser una ingènua, intuïa el que em diria el Doctor, per bé que no volia creure-m’ho. I desitjava que el moment de la veritat no arribés mai, però va arribar.
-Mercè, la biòpsia ha sortit positiva. Tens un càncer. Em sap greu.
Un silenci ofenós va seguir a les paraules del Doctor. Ja no hi havia res a dir. S’havia dit tot. Com el reu alleugerit per la resolució del judici, tot i ser de culpabilitat, així em sentia jo.
Doncs perfecte. Ja està. He sortit de la incertesa. El Doctor m’ha confirmat les meves sospites. Ni tan sols m’he immutat. Un càncer, sí -el mal lleig, que deia l’àvia-. Tan sols té sis lletres, una paraula ben curta. Si en tingués més, segurament seria més greu. Però sols en té sis. I no m’ha dit que em moriré d’aquí a una setmana, ni d’aquí a dues. Però tampoc m’ha dit que no em moriré... Però, que coi estic dient? Semblo una criatura! A més, tothom ens hem de morir algun dia! I jo no soc l’única persona al món que té un càncer!
Càncer, càncer, càncer, ... Aquesta paraula ressonava dins el meu cap des que la va pronunciar el Dr. Lafuente. Però, no era la fi del món. Avui en dia els càncers es curen, si els agafes a temps. No n’hi havia per a tant...
-Estàs bé, Mercè?
-Sí, sí, estic bé. I ara, què he de fer Doctor? Quin serà el tractament i quin tant per cent de curació hi ha? Sigui sincer amb mi. Vull saber tota la veritat.
-Doncs mira Mercè, et puc dir que l’hem agafat a temps. Això juga al nostre favor. S’extirpa i amb unes poques sessions de quimioteràpia ho podem deixar net. No crec ni que t’arribi a caure el cabell.
“L’hem agafat, juga al nostre favor, ho podem deixar net,” ... Però, què s’ha pensat! Soc jo qui té el càncer. Ell, únicament, és qui l’ha descobert. Res més! Soc jo qui el tinc, qui el patiré, a qui li trauran un tros de pit, a qui li caurà el cabell encara que ell digui que no.
No ho podia dissimular. Les galtes em cremaven. Els ulls em lluïen vidriosos. I les mans em tremolaven. Estava espantada alhora que enrabiada. Per què m’havia tocat a mi? No em podia haver tocat la rifa de Nadal? Les probabilitats eren quasi bé les mateixes. Poques sessions de quimio, sí. Tots ho diuen això. I que no et caurà el cabell, segur. I quan portes la tercera sessió ja hi vas amb la perruca del Bob Marley! Quins pebrots! Jo sols vull saber la veritat. Costa tant, això?
-Mercè, estigues tranquil·la, tot anirà bé. Et programo la mastectomia per la setmana que ve. Com més aviat t’intervinguem, millor. Et deixo en bones mans. El Dr. Caminal és un dels millors especialistes en cirurgia de mama. No has de patir per res. I qualsevol cosa, ja ho saps, no dubtis a venir a veure’m.
Em vaig aixecar de la cadira amb l’absurda sensació que encara l’havia de convidar a un cafè, per agrair-li la delicadesa en donar-me la notícia. Tanmateix, vaig traspassar la porta amb indiferència, talment com si hagués vingut a buscar un parell de receptes pel mal de panxa. Com si res. Això és el que es devia pensar la gent que restava encara a la Sala d’espera esperant el seu torn.
Al sortir del Centre d’Atenció Primària, vaig fer una bona ensumada d’aire. A dins, l’atmosfera estava molt viciada i m’hi estava ofegant. Per bé que m’havien donat una mena de sentència de mort, em negava a seguir el joc. Era un cop dur, però vaig decidir que no em trasbalsaria la vida, tot el contrari. Malgrat la llàstima que em feia a mi mateixa, no vaig vessar una sola llàgrima. Era com si la meva ment no hagués reaccionat, encara. O potser, havia reaccionat massa...
Vaig trigar una hora i escaig en arribar a casa, quan amb deu minuts ja hi hagués arribat de sobres. Però volia passejar una mica, sola. Prendre l’aire com si se m’hagués d’acabar en qualsevol moment. I perquè no dir-ho, em feia pànic arribar a casa i haver de dir-li al Ramon. Sabia com s’ho agafaria. I volia allargar el moment del patiment. I si pogués, li estalviaria.
-Hola Ramon!
-Si que fas tard? Com ha anat el metge? Què t’ha dit? No era res, no?
-Ramon, no t’embalis. Seu, t’he de dir una cosa.
-Què passa? No m’espantis, Mercè!
-Mira, t’ho podria pintar molt bonic, però el fet continuaria sent el mateix. I sincerament crec, que a les coses se les ha de dir pel seu nom. I no cal perdre el temps amb ximpleries. Sí, tinc un càncer, Ramon. I abans que diguis res et vull demanar una cosa: No em facis preguntes, no m’aclaparis i sobretot no em compadeixis.
Com una criatura, el meu marit va esclatar en plors, demanant-me perdó un cop i un altre per la seva sensibleria. Aquella escena em va impressionar. En els deu anys que fa que ens coneixem, mai l’havia vist plorar. El Ramon era un home molt alegre, amb molt sentit de l’humor i amb la capacitat innata de portar entusiasme arreu on anava. En veure’l així, tan fràgil, em va trasbalsar. Però no vaig ser capaç d’abraçar-lo.
Que ja no l’estimava era evident. D’ençà l’embolic que va tenir amb la Marta, la meva millor amiga, ja no vam tornar a fer l’amor. D’això ja en feia ben bé un any. Tot i haver-lo perdonat, res va a tornar a ser com abans. Aquell “incident” va marcar les nostres vides. L’ombra de la Marta sempre era present en tots els nostres actes, per molt que volguéssim oblidar-ho. Però no ens vam separar. Ni ens ho vam arribar a plantejar. No en sentíem cap necessitat. El Ramon mostrava penediment. I jo ... no tenia cap ganes de començar una nova vida, sense ell. Tanmateix, la nostra relació a partir de llavors va ser un anar fent. Sense passió. Sense retrets. Sense res.
Però ara les coses havien agafat una altra dimensió. Estava malalta. Se suposava que requeria un extra d’atencions, fora de les estrictament mèdiques. I el Ramon ho va aprofitar per oferir-me-les en safata de plata. Volia guanyar-me. D’ençà de les banyes, que s’havia sentit malament. I volia expiar les seves culpes.
Després de la mastectomia, vaig començar amb les dures sessions de quimioteràpia, seguides per unes altres de radioteràpia. I talment com em va dir el Doctor, sols em van caldre unes poques sessions per eliminar qualsevol rastre de cèl·lula cancerosa. Va ser tot un èxit.
Vaig sortir eufòrica de la consulta del Doctor Lafuente. No n’hi havia per a menys. Les darreres anàlisis havien sortit completament netes. Estava curada! Avui feia una tarda ben bé de primavera. Em sentia feliç. Tot al meu voltant lluïa bonic. No tenia cap ganes de tancar-me a casa. Per bé que no m’agradava anar-lo a enredar al despatx, avui em delia d’anar a donar-li la bona notícia.
La secretària em va rebre amb cara de sorpresa. Em va dir que esperés una estona ja que el Ramon atenia per telèfon una trucada molt important. En veure que no sortia, i que la seva secretària havia anat al servei, vaig aprofitar per esmunyir-me passadís avall. Quan vaig ser davant la porta, oblidant tota regla de protocol, vaig obrir-la sense trucar. I allí estaven. Els dos. Enganxats com a paparres. Ell, amb les mans per sota el vestit de la Marta. I ella, amb les seves enredades en els rínxols suaus i esbullats del pit del Ramon.

Tràfic

L’església estava plena a vessar. Amb prou feines vaig poder obrir la porta. Quan vaig ser dins, l’orgue interpretava fidelment l’Ave Maria de Shubert acompanyat d’un silenci sepulcral. Al carrer feia un dia ben bé de tardor, amb el suau xim-xim de la pluja i aquella fresca que t’obliga a dur una jaqueta de llana per sobre l’esquena. Mentre tancava el paraigua mirant de no mullar a ningú, intentava fer-me un lloc on pogués albirar discretament el fèretre. Necessitava veure’l. Un taüt de noguer, arrodonit i lluent, envoltat de les flors més boniques que havia vist mai. Preciós. Mentre l’esguardava en silenci, era incapaç de sentir odi ni rancúnia. Una llàgrima baixant pel meu rostre seré, em refermava que el meu cor estava en pau amb l’Àlex. L’havia perdonat.
Tan bon punt el capellà va deixar anar el “aneu-vos-en en pau”, el fèretre va sortir a coll de quatre braços forts que no havia vist mai, que el ploraven amb molt de sentiment. Després, la multitud concentrada dins el temple, vam anar sortint lentament per les portes que ara restaven obertes del tot. M’impressionava veure tanta gent. Amics, parents, veïns i... jo, que no vaig saber mai quin lloc ocupava en la seva vida. Mai me l’havia presentat, a la seva família. No en volia saber res. No els va perdonar mai que l’haguessin desheretat. Ara, enmig dels plors, segur que se’n penedien.

El primer cop que el vaig veure ja em va captivar. Aquells ulls grisos envoltats per unes pestanyes negres, llargues i espesses, em van hipnotitzar. Però, malgrat el magnetisme de la seva mirada, aquesta restava perduda, trista, buida. Els seus cabells negres, bruts i descuidats, deixaven endevinar la marginalitat en què es trobava. Un jersei marró de coll alt, de llana gruixuda amb tot d’enganxades; uns pantalons texans, gastats i bruts; i una motxilla blava amb una tira descosida, dins la qual duia tota la mercaderia de mocadors. Tot plegat, anava vestit com el que era. No li esqueia per aquells ulls. Malgrat l’abisme que ens separava, sense saber perquè i, del tot inconscientment, li vaig fer un lloc en el meu cor solitari.
Va ser al semàfor de la cruïlla amb el carrer Maragall, sempre l’enganxava vermell. Caminava tot feixuc. Lentament, va arribar a l’alçada del meu cotxe. Vaig baixar la finestreta de la meva esquerra i li vaig dir que volia tots els mocadors que duia al damunt, mentre li oferia un bitllet de vint euros. Ell, sorprès, em somrigué i em va dirigir un “moltes gràcies senyora” que em va sonar a música celestial.
Després d’aquell dia en va venir un altre, i un altre. Sempre a la mateixa hora, a dos quarts de nou del matí, en aquell semàfor. Quan em veia, ja venia cap a mi directament. Em somreia. Jo, obria la finestreta i li tornava a oferir els vint euros. El meu cotxe estava farcit d’aquells mocadors blancs de cel·lulosa, els mateixos que un any més tard van eixugar les meves llàgrimes.

Em vaig llevar amb les teulades totes gebrades. Podia endevinar el fred que hi feia, al carrer. Quan vaig estar vestida, vaig anar a l’habitació del mig i vaig agafar de l’armari la jaqueta de pell del pare, encara nova, que hi restava penjada. Encara feia olor de naftalina. I la hi vaig dur. Abans però, vaig ficar una targeta de visita meva dins la butxaca de la dreta.
Quan la hi vaig dur, em somrigué de nou, com cada dia, i em va donar un petó a la galta. A la nit ja va ser amb mi, a casa.

Em dic Patrícia. Tinc quaranta anys. Treballo en una editorial. Faig traduccions al català de best sellers. Em guanyo bastant bé la vida. Visc en una casa residencial a les afores de Barcelona i condueixo un esportiu de color vermell. Tinc tot allò que, superficialment, qualsevol dona desitjaria. Però no soc feliç. Estic sola.
Els meus pares van morir. No tinc germans ni cosins. I els pocs amics que compartíem amb el meu ex, ara ja no són amics meus. Ja se sap, quan una parella se separa, els amics o van cap a una banda o van cap a l’altra.
El meu matrimoni va durar un any escàs. Era un home prepotent, avorrit i lleig. La veritat és que no sé perquè m’hi vaig casar. Sí, suposo que sí que ho sé. Era massa jove i volia sortir de casa dels meus pares com més aviat millor. Em vaig precipitar quan vaig conèixer al Bernat, el meu professor de filosofia, de segon curs. Un home que em doblava l’edat però podia mantenir-me mentre estava acabant la llicenciatura en Filosofia i Lletres. Els pares no s’hi van oposar, naturalment. Era l’home perfecte, per a ells. Pensava que n’estava enamorada però després vaig veure que allò era admiració, res més. Jo era una noia maca i divertida. Tot allò que buscava en la seva futura esposa, i en presumia davant dels seus col·legues. Al principi era divertit veure com els queia la baba a aquells vells, però després ja em feien fàstic.
La nostra vida marital va resultar ser tediosa, a la taula i al llit, fins al punt que vaig començar a beure per oblidar tot allò. Tanmateix, fa més de quinze anys que ja no provo una sola gota d’alcohol, el mateix temps que fa que ens vam divorciar.

El vaig estar trucant al mòbil tot el dia, i res. Sols em sortia aquella veu enllaunada que no parava de repetir allò de “El teléfono marcado no se encuentra disponible en estos momentos”. Alguna cosa passava. Tenia un pressentiment. Al matí va ser l’últim cop que vam parlar. Va marxar amb el croissant a la boca i ens vam acomiadar amb un petó a la galta com fèiem cada matí d’ençà que li vaig proposar de fer nit a casa meva.
No tenia cap dada seva. No sabia res de la seva família. No el podia localitzar de cap altra manera que no fos pel mòbil. Potser no tenia cobertura o potser l’havia perdut o potser no podia trucar-me. Intentava justificar el seu silenci. M’hagués trucat des d’una cabina telefònica o hagués vingut a casa directament.
Aquella nit no vaig aclucar l’ull. Em temia el pitjor. Ja havia perdut el compte de les trucades fetes. Fins que, a trenc d’alba, una veu desconeguda em va contestar, finalment.
-Dígame?
-Àlex? Vull parlar amb l’Àlex. Amb qui parlo si us plau?
-Soy el inspector de la policía. Este teléfono está confiscado. Si quiere hablar con su propietario tendrá que personarse en Comisaria.
Però no m’hi van deixar parlar.
Què estava passant. Havia de sortir de dubtes, tot i que les cames em tremolaven de por.
Vaig pujar al cotxe d’una revolada i vaig xafar l’accelerador fins al fons. Tot i el trànsit que hi havia, m’hi vaig ficar en mitja hora. Tan bon punt vaig aparcar, vaig pujar aquelles escales de dues en dues, i ja dalt, encara esbufegant, vaig preguntar per l’Àlex.
Em van fer passar a una habitació petita i estreta, amb tan sols una taula de plàstic i dues cadires de ferro vell. I em van fer esperar prop de mitja hora sense donar-me cap explicació. M’hi ofegava. Per fi, va entrar l’inspector de policia i després de xocar-me la mà fredament, em va preguntar, amb aquella veu aspra de qui ha fumat tota la vida, quina era la meva relació amb l’Àlex. Li vaig dir que era un amic i que vivia a casa meva. Llavors, sense ni tan sols mirar-me als ulls, em va dir que demanaria una ordre judicial per entrar a casa meva. Jo m’hi vaig negar, però no hi va haver res a fer. Havien d’escorcollar el pis. Què coi buscaven? Davant la pregunta, vaig obtenir un silenci per resposta. Mentre, l’Àlex devia estar tancat al calabós, incomunicat, esperant qui sap el què. I jo, sense poder-lo veure ni parlar amb ell.
Vaig tornar a casa confusa i absent. El primer que vaig fer al arribar va ser remenar les coses de l’Àlex desitjant no trobar res que pogués incriminar-lo en algun assumpte brut. Sols vaig saber trobar els seus estris personals i, dotzenes i dotzenes de paquets de mocadors.
Ell sempre m’havia dit la veritat. O això és el que creia. Amb disset anys recent complerts es va enganxar a la cocaïna i, quan els seus pares se’n van assabentar, el van tancar a la força en un centre de desintoxicació del qual en va sortir al cap de dos anys completament net, però sense un duro a la butxaca i sense feina. La seva família -me’n vaig assabentar després- vivia, confortablement, en una masia a les rodalies de Barcelona. Mai van voler saber res més d’ell. Se n’avergonyien. L’Àlex no els va perdonar mai que l’oblidessin.

Al cap de dos dies van venir a casa a fer l’escorcoll. Anaven acompanyats d’un gos pastor alemany. Això ja em feia mala olor. Quan van arribar a l’altura del lavabo, el gos es va començar a posar nerviós. Esbufegava i estirava la corretja amb força. Van entrar dins i d’un salt va pujar al wàter, i es va posar a ensumar la cisterna. L’inspector de policia el va apartar i va aixecar la tapa i, amb un somriure cínic als llavis, va esgrimir un “Ja la tenim”. Va extreure, curosament, una pila de paquets embolcallats amb cinta aïllant. Jo, vaig empal·lidir. El cor m’anava a cent per hora. No entenia res del que estava passant.
Seguidament, se’m van endur emmanillada. Quina vergonya. Em van tancar igual que a l’Àlex, en un calabós. Però jo era innocent!
Tot el temps que vaig estar tancada allà, sola, vaig plorar, de ràbia i d’impotència. Em vaig sentir traïda.
Quan va arribar el meu advocat me’n va fer cinc cèntims. Feia temps que li anaven al darrere, per tràfic d’estupefaents. Encara estava enganxat a la cocaïna per la qual cosa necessitava molts diners per al seu consum. Va ser quan li van oferir a peu de semàfor de traficar. No m’ho podia creure. Vaig confiar amb ell i així m’ho havia pagat.
No vam arribar mai a ser parella però el vaig estimar. Vull dir que jo dormia al meu llit i ell al sofà del menjador. Mai se m’havia insinuat malgrat que jo ho desitjava amb totes les meves ganes. M’ajudava a no sentir-me tan sola en el meu món. Ens ho passàvem bé i xerràvem molt. Mai vaig sospitar res. Fins i tot, quan li vaig explicar allò del meu alcoholisme, em va fer costat. Innocent de mi... Mentre ell, quan no el veia, esnifava qui sap quantes ratlles.
Després de desfogar tota la meva ràbia al meu advocat talment com si estigués a la chaisse longue d’un psicoanalista, vam passar a l’acció. Em va aconsellar que no digués res o tot se’m podria girar en contra meva. Creia en mi i això em donava coratge per tirar endavant. Vam repassar el dia a dia amb l’Àlex a casa. Encara que em feia mal recordar, vaig treure forces de no sé on i m’hi vaig enfrontar. Havia de lluitar contra dos fronts, un contra l’acusació de tràfic d’estupefaents i l’altre contra l’amor que havia sentit per l’Àlex.
Vaig sortir en llibertat condicional sota fiança. Malgrat estar pendent de judici, ja era al carrer. Vaig anar a casa. Em vaig preparar una banyera calenta i, amb els ulls tancats, em vaig abstreure escoltant música clàssica.
Després, ja amb el barnús ficat, van trucar pel mòbil. Era el meu advocat.
-Patrícia, t’he de donar una notícia. L’Àlex ... és mort. S’ha suïcidat.

I un seguici de llàgrimes van cristal·litzar els meus ulls.

La silicona no té sentiments

Sento el seu cor que batega fort. Potser és la música, les copes, l’entusiasme del ball, però penso que és per mi…
Fa uns mesos que vaig decidir deixar enrere totes les pors. Vaig posar distància a una vida passada en escoles de frares. L’escolanet s’ha jubilat. I el missal i els rosaris han quedat tancats dins d’un calaix. Prou. Ara he decidit sortir a menjar-me el món. Sense temors. Ja comptabilitzo unes quantes borratxeres, nits sorolloses de discoteques i matins confusos d’after hours. Pocs amics i cap amiga. Però sóc bufó. 21 anys, rosset, ulls grisos, sí, crec que sóc bufó. M’ho diu la mare, tot i que no està conforme que ara surti tant de nits.
A ella, la vaig veure per primer cop a la discoteca Exaltació. El que més em va atreure van ser els pits turgents i ben rodons. I un detall que no podria oblidar mai. Sobre la mamella esquerra, un tatuatge. Una serp enroscada que treu la llengua i, a la punta, hi té un pírcing. Que bo! Una serp amb una arracada a la llengua. Aquella nit em va mirar als ulls i jo li vaig dir que m’agradava la serp, mentre l'assenyalava acostant l’índex al pit. Ella em va somriure, i de seguida, fent-se la indiferent, va pujar dalt d'una tarima per ballar amb unes drag-queens. Aleshores em vaig fixar en el seu cos poderós i ben tornejat, però no només en el cos, eh! Té uns ulls blaus molt macos i un somriure preciós. Es veu que és una dona forta i independent. Acostumada a la marxa de la nit.
Després l’he buscada pertot arreu i no l’he tornada a trobar fins avui. No volia perdre’m el Carnestoltes a Sitges. Una sotana de disfressa per ridiculitzar la meva vida passada i moltes ganes de marxa. Entro en aquest pub i enmig del fotimer de cossos me la trobo. Té els ulls coberts amb una màscara veneciana, però sé que és ella. Porta un vestit llarg amb un escot fins al melic. Sí, és ella. M’hi acosto i veig el tatuatge. La serp enroscada que sembla que balla al ritme de la música. Vull que em reconegui. Ella aixeca els braços, agita el cap i acosta la boca a la meva orella. “Vols que em confessi? Véns a perdonar-me els pecats?”, em pregunta amb ironia. “No!, no!”, m’afanyo a respondre. “Som al carrer del Pecat…, i vull pecar amb tu –m’animo a dir-li–. A més, m’agrada la serp, et recordes de mi?” “Ah, sí! –diu–. Vols tocar-la?”, em pregunta i, de seguida, m’agafa la mà i em posa el palmell al seu pit. Aleshores sento el seu cor que batega fort. Potser és la música, les copes, l’entusiasme del ball… M’arrisco i li dic: “El teu cor batega… per mi.” Llança una riallada. “És la silicona! I la silicona no té sentiments!”, exclama, mentre s’aixeca la màscara. “N’estàs segura?”, li pregunto, descarat. “Bé, potser sí”, em respon, i em fa un petó molt ràpid al coll. Aleshores acosto els meus llavis i (continuo el text) amb els ulls tancats, em llenço al precipici dels petons frustrats.
M’ho havia d’haver imaginat. Els meus llavis ressecs no han trobat company de jocs per humitejar-los. Obro els ulls i, ella ja no hi és. S’ha fos enmig del fum i de la gernació concentrada en aquest local, fugint com fan les serps, amb moviments sinuosos. Moix, me’n vaig a prendre una copa. Si més no, em beuré la consumició que m’han donat amb els sis euros de l’entrada.
Amb empentes —no tinc cap mirament en donar cops de colze, ni en xafar sabates brutes i enganxoses de tant alcohol vessat— aconsegueixo arribar a la barra. Crits, rialles, moviments sincopats al ritme de la música dance, mirades furtives, jocs de seducció enmig la nit. Ara, tot em fa nosa. “Un gin-tònic ben llarg de ginebra”, demano al cambrer que llueix tot cofoi una disfressa de conillet play-boy que déu n’hi do, mentre se m’escapa el riure per sota el nas. Si es veiés amb els meus ulls... No sé si es fa el sord o és que realment no m’ha sentit: “Que em posis un gin-tònic ben carregat, et dic!”. Mentre m’ofereix la beguda, m’articula dues o tres paraules —que intueixo no massa agradables— que la música no em permet escoltar en la seva plenitud. Millor així.
Em giro donant-li l’esquena, assegut en un tamboret d’última generació, rodolant d’esquerra a dreta i de dreta a esquerra, amb les cames despullades sota la disfressa irreverent i els peus repenjats a les potes. Soc l’epicentre de totes les mirades. Deu ser que faig goig... Bec el darrer glop i deixo el got al taulell. Els meus ulls comencen a lluentejar. La meva front està perlada. Fico la mà a la butxaca de la sotana; agafo el moneder, l’escuro i, traient un bitllet de cinc euros, em demano un altre gin-tònic. Però aquest cop trio la cambrera rossa amb el culet arremangat. Em fixo amb el seu escot —això meu és obsessiu—. Els seus pits són naturals. Es nota. Són flonjos, els hi falta la turgència que dóna la silicona o unes cinquanta sèries diàries de pectorals.
On déu ser ella, ara? Deixo la barra i arrossegant la sotana, amb la calor que fa de mil dimonis, la busco. Ja he perdut la vergonya. L’alcohol m’ha ennuvolat els ulls i el cervell. Pel camí, em trobo una nena disfressada de col·legiala que no deu tenir ni els setze anys, agenollant-se davant meu, demanant que li faci un fill. Li poso la ma sobre el cap com si li donés l’extrema unció i la deixo allà al terra, sola. No vull maldecaps.
Quina calor! Em trauria la sotana ben a gust, si no fos perquè davall sols duc els calçotets... És patètica aquesta disfressa. No sé en què devia estar pensant quan la vaig anar a llogar. Deu ser la providència. Un senyal, això. M’està dient que he de canviar de vida, segur. Que he de tornar a ser el bon noi que era, responsable i seriós. I deixar passar, sense tastar, totes les temptacions que m’ofereix la vida en safata de plata.
Eiiiii, la veig, és ella! Mentre aixeco els braços tot ballant i taral·lejant l’Aserejé, m’hi vaig acostant, com qui no vol la cosa. “Hola preciosa, on t’havies ficat?” li dic, mentre els meus ulls no deixen de mirar els seus pits inflats. De sobte, ella se m’arronsa i em diu: “Vols que anem a un lloc més tranquil, reietó?”. Bocabadat, assenteixo amb el cap i me l’enduc als reservats, agafant-la per la cintura —va massa borratxa per caminar tota sola—, i l’assec en aquells sofàs d’escai, atapeïts de cossos efervescents. “Aquesta és la meva”, em dic.
Assegut al seu costat, no puc evitar resseguir amb els dits la serp tatuada, evitant tocar el pírcing —soc massa aprensiu—. Ella se’m queda mirant fixament als ulls, somrient. Uns ulls blaus descaradament artificials, com els pits. I, agafant-me pel coll amb unes mans gruixudes i fortes, em fa una morrejada que em deixa sense alè. Massa brusca, pel meu gust. M’agraden més dolços, els petons. A continuació m’agafa les mans i, endevinant el meu obscur desig, me les diposita sobre els seus dos pits. “T’agraden, oi, encara que siguin de mentida?”, em diu, mentre jo gaudeixo acariciant-los. És tan bonica, tan exuberant, tan sensual. Però l’alè li put a cervesa, i la seva pell no és fina ni transparent. Intento desxifrar el seu misteri, ocult darrere la màscara veneciana i sota un bon gruix de maquillatge. Desplaço la meva mà juganera, lentament i suau, fins arribar a l’entrecuix. Ja allí, un calfred recorre tot el meu cos. Una protuberància, en estat d’excitació, emergeix de l’interior de les seves calcetes de puntes. Trec la mà d’una revolada, confús i espantat. Llavors ella, llicenciosament, esclata en una riallada escandalosa i viperina talment com la serp que duu tatuada a la mamella. Mentre em recupero de l’ensurt ella s’aixeca i, deixant anar cap endarrere la seva cabellera rossa, fuig tota satisfeta, gesticulant una obscenitat amb la llengua. Ja ha fet la “bona” obra del dia. Abatut, solament tinc paraules de compassió envers ella: “Ego te absolvo”— li dic en veu alta—, tot dibuixant el senyal de la creu.

Animals salvatges, gossos en zel

Un glop de sang brolla de la seva boca porpra. Lentament, va tenyint el seu cos menut d’un vermell viu que llisca coll avall sense demanar-li permís i, en arribar al terra, envaeix els espais buits de les llambordes. Jeu bocaterrosa, immòbil i estripada. Un fil de veu mal sortit del seu ventre, fuig en va dins les clavegueres, brutes i fosques. Ningú la veu. Ningú l’escolta. Es debat entre la vida i la mort, entre el ser i el no ser, entre la llum i la foscor.

¾Que collons fas? Deixa-la estar! No veus que l’has matat?

¾Encara belluga els ulls. Un cop més i marxem d’aquí.

¾Deixa-ho córrer. Està ben morta. Fotem el camp!

S’allunya de la gernació, sola. És fosc, però és valenta. No té motius per tenir por. Avança lentament, amb pas ferm i segur. Unes passes l’acompanyen, però. Tanmateix, no es gira. Accelera el pas, mirant el rellotge. Dos quarts de cinc. Massa tard.

¾Pobra noia, s’hi han acarnissat, amb ella.

¾N’han enxampat un parell. Però han estat tres, els agressors. El tercer ha fugit.

¾Malparits!

Un cop sec al clatell l’estaborneix. I, tot seguit, una mà bruta i gruixuda prem amb força la seva boca, desprenent una olor de ginebra barata. Els seu cos, que ja no és seu, es defensa inútilment. Robes esqueixades, urpes enfonsades, punys tancats, puntades de peu, llavis inflats i apedaçats, vellut als ulls. Els seus xiscles s’ofeguen dins la seva gola. Els vencedors, impacients a la recerca del trofeu preuat, li envaeixen brutalment les entranyes, amb la virulència del ferro roent. La fan seva, un darrere l’altre. Pell contra pell. Amalgama de fluids desconeguts. Esbufecs repugnants a cau d’orella. Ulls injectats de sang, mirades buides abandonades al plaer. Minuts eterns. Se sent bruta, adolorida i feble. Tanca els ulls i els deixa fer. No pot fer res més. Ja no pensa, ja no sent.

El cos vexat i colpejat fa uns instants, ja no és el seu cos. No el sent com a seu. La carn esqueixada, l’ànima marcada per sempre més. El brogit ha acabat. Però mil veus ressonen dins el seu cap. Ella no volia. S’hi va resistir. Però ells eren més forts. Animals salvatges, gossos en zel. Covards, al cap i a la fi. Han fugit i l’han deixada, sola, dessagnant-se. Talment com una rata de claveguera, enmig de les pudors i dels excrements. No li fan mal les ferides, té el cos adormit. És l’ànima que no la deixa sentir.

Un jove plora en una cantonada. Té les mans ensangonades. Són dos quarts de set del matí d’un dia que es lleva tacat de culpa. Enterbolit per vestigis d’alcohol i per una boira baixa que no permet veure res més que el buit. Llàgrimes de gel baixant per un rostre marcat per la desesperació. Un silenci envoltat de dimonis escuats i penediments a deshora. Una presó sense barrots. Una cadena perpètua.

Maleït divendres

Tan sols resten sis dies pel divendres! Diumenge, dilluns, dimarts, dimecres, dijous i ... el maleït DIVENDRES! A qui se li acut casar-se amb divendres?
D’ençà que vaig rebre la invitació, que no he dormit una nit sencera. Va tenir la Santa Barra de donar-me-la ell en mà, demanant-me quasi de genolls que hi anés. Que li faria molta il·lusió i no sé quines collonades més. Quins pebrots!
En aquell moment no li vaig dir ni que sí ni que no. Malgrat això, tenia molt clar que no hi volia anar. No volia fer el paperot, com si no hagués passat res. I el fet de pensar en haver de tirar l’arròs com a símbol d’augurar-los eterna felicitat, em posava d’allò més nerviosa. Tanmateix, presa per la inconsciència i, he de confessar que per una mica de morbo també, vaig acceptar finalment la invitació. Ara que, potser s’hi repensa. Qui sap. Les estadístiques diuen que un deu per cent dels futurs contraents es tiren enrera la setmana abans. A més, a les set de la tarda. Això vol dir que té quasi tot el dia per pensar-s’ho, encara.
Però, no siguis il·lusa dona! Si porten igual sis mesos preparant l’enllaç! Desfer tot aquest entrellat seria massa complicat, en aquestes alçades. L’agenda que comparteixen ells dos és farcida d’assumptes pendents en un compte enrera que acaba el divendres que ve: Que si trucar als de les flors per triar per catàleg la toia més original i que s’escaigui amb el vestit —horrorós, per cert—. Que si concretar els darrers detalls amb els de la videoproductora. Que si la distribució de les taules. Que si la darrera prova del vestit. Que si el vel. Que si les calces amb puntes. Que si ...
És fastigosament organitzada. No se li escapa res. Ni el nòvio, la podrida. Malaguanyat! Algú li hauria de dir allò que li espera quan digui el “sí vull”. Tanmateix, jo no ho penso fer, malgrat en tinc moltes ganes. Encara em diria que en vull treure profit. I no és això, no. Mira, saps què? Ja s’espavilaran!
Allò nostre va acabar fa molts anys i ja no en queda res. O si? Bé, tan se val. El conec massa i sé que si tingués pebrots ho engegaria tot a dida. I tornaria amb mi. Que carai, que es foti! Ell ho ha volgut així doncs que apetxugui. El matrimoni no és tan bonic com el pinten. Als dos dies ja n’estarà fart. Però llavors ja hi haurà massa lligams per desfer-se’n. Que si la hipoteca de mil dos-cents euros mensuals (no com la meva que tot just arriba als 360). Que si els mobles de cirerer del menjador que els hi van sortir per un ull de la cara. Que si la fregidora de marca no t’hi fixis, però del tot necessària per a fer menjar ràpid. Que si el gerro de porcellana de la Xina que li van regalar els socis del despatx... I això sense comptar que no l’hagi deixat prenyada. Tot plegat, massa coses en comú.
Un home com ell, tan fet a sí mateix, tan lliberal, tan independent, tan promiscu, ... Com s’ha de veure! Engabiat com un ocellet a qui li donen una fulla d’enciam de tant en tant per a que canti. Saps què, ja s’ho trobarà. Després em vindrà plorant demanant-me que el consoli ficant-me al llit amb ell. I jo li faré una botifarra tan gran com el camp del Barça. Perquè això no es fa. A mi no se’m deixa plantada per una bleda com aquella. Que sí, la pela és la pela. I ella d’això en té les butxaques ben plenes, però el cap ple de serradures. Perquè n’és molt de tonta, però molt. Ara que, potser no ho és tant, aconseguint portar-lo a l’altar. I a més és lletja, perquè ho és com un pecat, però té el compte corrent que ni jo en tota la meva vida podria tenir. I ell ho va ensumar ràpid. Molts diners, sí, però segur que quan estan junts no se li apuja. Ara que, amb el VIAGRA està tot solucionat, ara. Però és una pena. A la seva edat...
Mira que ens ho passàvem bé els dos. Ho fèiem sense parar, matí tarda i nit. I ara amb aquesta, s’ho haurà de fer ell solet o llogar els serveis d’alguna d’aquelles senyoretes de companyia. Ara que, mira ... Potser, si m’ho demanés, li faria algun favor... I, de pas, me’l faria a mi també. A més, seria més morbós estant casat, i amb aquella pàmfila. Vindria cap a mi com un gosset en zel. I jo podria fer d’ell tot el que volgués. Ben pensat, quan es casi, se n’adonarà el que s’ha perdut. Jo, mentre, li seguiré picant l’ullet quan entri al seu despatx i, després, m’asseuré tota tibada a la meva cadira blava amb el respatller ben dret, i ell em dictarà l’informe del semestre, amb aquella veu d’home segur de sí mateix que tant m’agrada, mentre se li aniran els ulls a l’escot de vertigen que penso dur cada dia, que deixarà entreveure la meva sina prominent. El posaré ben calent i cap a casa a prendre una bona dutxa d’aigua freda. I el dia que ens quedem sols, m’acostaré a la seva taula immensa i, com qui no vols la cosa, l’ajudaré a trobar aquell document misteriosament perdut al seu PC. Llavors, em recolzaré sobre d’ell i ell no ho podrà resistir. I es tirarà damunt meu, i em descordarà la brusa i em magrejarà. I jo, sense oposar resistència, aprofitaré per empastifar-li dissimuladament el coll de la camisa amb el meu pintallavis fúcsia, i li impregnaré ben impregnat el cos amb el meu perfum Channel núm. 5, per a que quan arribi a casa la seva doneta li foti la cavalleria per sobre acusant-lo d’infidel. I quan ja n’estigui fart d’ella, conspirarem un pla per treure’ns-la del davant de la forma més ràpida i discreta possible, això sí, traient-li fins a l’última pela. I així, podrem fugir a Suïssa els dos solets, amb els feixos i feixos de bitllets a la butxaca. Perquè allò de “contigo pan y cebolla” res de res. I serem molt feliços i menjarem molts anissos. Pensant-ho bé, ja m’està bé que es casi. Tot plegat, pot ser molt emocionant. Ostres, encara resten sis dies. Diumenge, dilluns, dimarts, dimecres, dijous i ... l’esperat DIVENDRES!

Benvinguda, Duna!

El Codigo da Vinci

Aprovechando la todavía popularidad, tirón o márqueting inmejorable del best seller más querido y más odiado al mismo tiempo, quiero dar mi opinión sobre el mismo, aunque un poco tarde, quizás.

Polémicas a parte, yo, toda una mujer llena de prejuicios, me negué cierto día a leer una pizca de esta literatura mal llamada histórica. Prefiero, ahora, utilizar el termino "novela de misterio o suspense". Y no penseis que me dejo llevar por la críticas, no. Nunca más lejos de la realidad. Solo que, el poco tiempo que tengo para leer, prefiero dedicarlo a novelas costumbristas de las cuales soy una ferviente admiradora y a las que intento imitar desde el punto de vista de escritora novel. Pero aborrezco todas aquellas basadas en un contexto histórico determinado. Contra gustos ...

A lo que iba ... Hace escásamente un mes, cuando nuestro hijo se encontraba de campamentos en el pirineo catalán, mi marido me ofreció ir al cine. Y ya se sabe que en verano las salas están casi vacias. Los que nos quedamos en la ciudad, preferimos chapuzarnos en una piscina que ir a ver un film de baja calidad. Quizás sea por eso que las superproducciones se reservan para cuando acecha el frio. Preferimos hacer una cola inmensa para guarecernos en una sala abarrotada de gente con el fin de disfrutar de un peliculón que al cabo de nada tendremos en DVD, que salir a la calle a pescar un buen resfriado que nos haga hacer cama una semana.

Pués bien, la única película en aquellos momentos que merec�a la pena era "El Codigo da Vinci" que ya llevaba un buen tiempo en cartelera. Haciendo caso omiso de mis prejuicios, cedí a los gustos cinematográficos de mi marido y entré aunque con recelo.

Cual fué mi sorpresa cuando a los pocos minutos de haber empezado a verla, me enganché de tal manera que ya no pude despegarme de la pantalla ni del envolvente sonido surround. Me encantó! Esa mezcla de acción, religión, misterio, conspiraciones, asesinatos, simbología, esoterismo y esa alabanza hacia la mujer, tan desprestigiada por el cristianismo, encarnada en la figura de Maria Magdalena.

Al salir de la sala, solo deseaba compartir con mi esposo todo aquello que habíamos visto i/o interpretado. Todo eran preguntas que deseaban encontrar respuestas.

Hay películas que simplemente distraen tu mente, que para ciertos momentos tienen su utilidad. Pero como ésta, las hay que te hacen reflexionar y replantearte muchas cosas. Te hacen ser crítico. Miras, escuchas y sacas tus propias conclusiones. Sin manipulación alguna. Eso es lo que le pido a un argumento. Por otro lado, aunque suene típico, también valoro el trabajo de los actores, como Tom Hanks que estuvo espléndido, aunque hay gente que opina lo contrario, y como no, la escenografía que aunque con luz oscura, consigue ese ambiente tenebroso propio de películas de este calibre.

Salí entusiasmada. Todos mis prejuicios se fueron al traste. Orgullosa de no dejarme llevar tampoco por quien arremete contra ella, comparándola inevitablemente con la lectura del libro de Dan Brown. Pero como para poder responder a las críticas uno debe informarse, ni corta ni perezosa, cogí prestado el best seller a mi querido hermano y empecé a leer con una motivación superior después de haber visionado la trama, bastante fiel a la película, y no paré hasta terminarlo. Lo devoré en unas seis horas, repartidas en tres días aproximadamente. Reconozco que me enganchó de tal manera que perdí la noción del tiempo y del espacio. Pero dejando de lado el reto, lo degusté como el mejor de los manjares, y luego sí pude opinar con conocimiento de causa. Mi conclusión fué la esperada: no es la película ni mejor ni peor que el libro, simplemente el formato varía por una simple cuestión de tiempo. Personalmente, el haber visto la película a priori, motivó en mi una lectura del libro entusiasta, cosa que si hubiese sido al revés, empezar por el libro ... creo que me hubiese costado encontrar el filón y hubiese caído en el aburrimiento, y entonces sí que hubiese rechazado la proposición cinematográfica. Hubiese sido una pena.

Anaïs Nin

LA NEUROSIS (Anaïs Nin)

Encontramos en Freud que la neurosis es el resultado de un conflicto entre el individuo y su medio, conflicto que nace a consecuencia de una negación en la persona a tener una poderosa tendencia dominante que existe dentro de ella misma y procurarle una descarga. En la teoría de Freud, los síntomas neuróticos resultan de la interacción entre los impulsos instintivos que luchan por manifestarse y las estrategias defensivas. La persona se defiende por medio de mecanismos de represión sin ningún resultado. Por otro lado, Freud nos dice también que la etiología común de la enfermedad mental es siempre la frustración, el incumplimiento de deseos infantiles, jamás dominados y que se arraigaron hondamente en la mente del enfermo. La neurosis extrae del mundo de la imaginación y de la fantasía el material necesario para sus productos, hallándolos por medio de la represión a épocas reales anteriores y más satisfactorias. El mecanismo que se activa en la neurosis, según Freud, es no solo una pérdida de la realidad, sino una sustitución de ella. En consecuencia, la neurosis es una expresión de la rebeldía contra el mundo exterior, una incapacidad para adaptarse a la realidad.
Para Horney, la mayoría de los trastornos neuróticos provienen de una ansiedad que el individuo trae consigo desde la niñez. El niño siente hostilidad hacia sus padres por las órdenes que estos le imponen, las cuales le causan profundas frustraciones. El problema comienza cuando estos sentimientos hostiles son muy intensos pues el niño se alejará de sus padres quedándose sin el amor y las atenciones que necesita. El niño así afectado continúa creciendo de esta manera hasta llegar a ser un adulto que recurrirá a todo tipo de mecanismos de defensa para no sentirse desamparado y sin afecto.
Para Fromm, el enfermo neurótico es aquel individuo que no se deja someter, que no estuvo dispuesto a perder su identidad en aras de la adaptación y de la "normalidad" dentro de la sociedad. Resulta entonces que el neurótico, no pudiendo ir en contra de la corriente de la sociedad, se retrae y refugia en la enfermedad, en la neurosis.
Otro punto de vista que es imprescindible considerar es el de Foucault. Para él, la neurosis se desarrolla en el individuo que vive en cierto medio y que posee ciertas características psicológicas. No todos los individuos de una misma comunidad son neuróticos pues existen ciertas condiciones sociales en el medio en donde viven que los hacen más vulnerables a sufrir la enfermedad.
En la neurosis se sabe lo que hay que hacer, cuándo hacerlo, cómo hacerlo, por qué hacerlo, pero no se hace, y que, por otra parte, el mismo hecho de no hacerlo ocasiona o determina una reacción desagradable, molesta, de frustración, de inadecuación.

Aramoni nos dice en una parte de sus textos : "Los mejores hombres de una sociedad no son necesariamente los obedientes, sumisos y obsecuentes. Algunas veces son los que no se pliegan ante las indicaciones convencionales de un grupo determinado.

Obras i reflexiones de Anaïs Nin:

“Delta de Venus”
"Under a Glass Bell"(Bajo una campana de cristal)
“La seducción del minotauro"
“La casa del incesto"
"Escaleras hacia el fuego"
"Invierno del artificio"
"Un espía en la casa del amor”

Anais Nin(Francia, 1903-1977)

Escritora francesa que vivió la mayor parte de su vida en New York. Perteneció a un grupo de escritores que buscaba encontrar una forma de vida ideal, entre ellos podemos mencionar a D.H. Lawrence, H.G. Wells, y Henry Miller. Éste último fue quien la descubrió y quedó impactado tanto por ella como por su obra. Según sus propias palabras Nin había descubierto una literatura femenina y sería la única capacitada para romper con la escritura tradicionalmente patriarcal. No fue sino a este momento que sus textos fueron reconocidos por la crítica, aún cuando resultaban demasiado escandalosos para ser publicados por alguna editorial, por lo que ella los publicaba con su propio dinero. Su vida fue licenciosa y esto se muestra en toda su literatura en especial en los diarios. Los Diarios (ocho en total) eran para ella un amigo, incluso su único amigo. Según ella misma lo expresa, no hay hombre o ser capaz de corresponder su cariño y su amor. Nin fue narcisista por lo que era muy solitaria y sentía que nadie la podía comprender o amar como lo necesitaba. Sus relaciones que llegaron a todos los extremos, incesto y homosexualismo, fueron una manera de tener poder en un momento en que para una mujer esto era imposible. Por eso, sus diarios son fundamentales en el desarrollo cultural de la mujer, además de que resultan un interesante documento de su vida, son la evidencia de la lucha de una escritora por ser reconocida y valorada como ser inteligente e intelectual. Anais Nin inició sus diarios cuando tenía trece años y no dejó de escribirlos hasta su muerte.
“Cuando quedas atrapado en la destrucción, debes abrir una puerta a la creación. Sólo me importa mi propio juicio. Soy lo que soy.”
"La sexualidad pierde su fuerza y su magia cuando se hace explícita, automática, exagerada, cuando se convierte en una obsesión mecánica. Llega a ser aburrida. Usted nos ha enseñado mejor que nadie lo erróneo que es no combinarla con la emoción, la sed, el deseo, la lujuria, los antojos, los caprichos, los lazos personales, las relaciones más profundas, que cambian su color, su sabor, sus ritmos y sus intensidades."
"Lo que se pierde con su análisis microscópico de la actividad sexual y la exclusión de todo lo demás, sin el combustible que la enciende: lo intelectual, lo imaginativo, lo romántico, lo emotivo. Es todo esto lo que da a la sexualidad sus sorprendentes texturas, sus sutiles transformaciones, sus elementos afrodisiacos."
"No hay dos pieles que tengan la misma textura, nunca hay la misma luz, ni la misma temperatura ni las mismas sombras, ni tampoco el mismo gesto; porque el amante, cuando está encendido por un verdadero amor, puede recorrer la interminable historia de tantos siglos de cuentos de amor. Una enorme gama, enormes cambios de época, variaciones de madurez e inocencia, perversidad y arte, animales graciosos y naturales."

La neurosis, escribió una vez, es la manifestación de una imaginación y unas energías desencaminadas, una neurosis es una obra de arte fallida, y el neurótico un artista fallido.

Los DIARIOS DE ANAÏS Nin permiten ver en lo profundo de esta alma enamorada de la belleza y del arte, y nos recuerdan que entender una existencia humana como digna materia prima del arte literario no es un error. De acuerdo con Erica Jong, "Anaïs Nin ha logrado expresar todo lo que los libros de mujeres han dejado de lado durante siglos [...] No sólo rompió el tabú sino que tuvo la audacia de escribirlo [...] Lo que Nin ha creado es nada menos que un espejo de la vida. Las fluctuaciones de estados de ánimo, del odio al amor, que marcan nuestra frágil humanidad son vistas en proceso, como nunca antes. Hacía lo que Proust, Joyce y Miller estaban haciendo, pero desde una conciencia femenina [...] Sea adorada o detestada, lo importante es que sea leída".
Siempre piensa que una puerta cerrada o una persona o una situación suponen obstáculos; sin embargo los obstáculos verdaderos siempre están dentro de uno mismo.
Anaïs Nin es el recordatorio constante de que las emociones embellecen la vida, de que si se emprende la búsqueda del significado de cada acto de nuestra vida, con el paso del tiempo saldremos enriquecidos. Siempre que pienso que todo es banal, recuerdo la magia que Anaïs siempre supo crear a su alrededor, reconociendo el talento de quienes le rodeaban, brindándose amorosamente, principalmente a la vida.
“Este diario es mi kif, mi haschish, mi opio (...). En lugar de escribir una novela, me tiendo con una pluma, este cuaderno y sueño (...). El sueño es mi verdadera vida. Veo en él los ecos que me devuelven las únicas transfiguraciones que conservan lo maravilloso en toda su pureza. Fuera, toda la magia se pierde. Fuera, la vida revela sus imperfecciones".
"Cualquier forma de amor que encuentres, vívelo. Libre o no libre, casado o soltero, heterosexual u homosexual, son aspectos que varían de cada persona. Hay quienes son más expansivos, capaces de varios amores. No creo que exista una única respuesta para todo el mundo", señala Anaïs Nin.
“Siempre hubo en mí, al menos, dos mujeres: una mujer desesperada y perpleja que siente que se está ahogando y otra que salta a la acción, como si fuera un escenario, disimulando sus verdaderas emociones porque ellas son la debilidad, la impotencia, la desesperación y presenta al mundo sólo una sonrisa, impetu, curiosidad, entusiasmo, interés.”
Se construyó para sus lectores imaginados, presentando en sus páginas una imagen cuidadosamente estilizada, apasionada y misteriosa... mientras internamente ocultaba en un laberinto literario de espejos su vida apasionada y tumultuosa y a veces dolorosa e insegura.
"La vida de todos los días no me interesa. Busco únicamente los grandes momentos".
“Vivo en una especie de horno de afectos, amores, deseos, invenciones, creaciones, actividades, ensueños. No puedo describir mi vida con hechos, con lo que ocurre o con lo que hago, sino con lo que surge dentro de mí y con lo que se crea a partir de todo eso”.Mujer entregada, mujer amorosa, mujer sensual, mujer creativa. Mujer.Sólo buscaba que la amaran y por esa búsqueda cambió la vida de todos los que hicieron. Antes de amarla y después. Nada que ver. Intensidad. Fuego.Un soplo de aire fresco, de primavera olorosa, poesía andante, provocación.
“No necesito sufrir más. Me he creado un alma, tan grande como el mundo, que gotea por todas partes y he de resistirme para no llamar al fontanero".
"Uno encuentra lo extraordinario en proporción a su propia rebelión contra lo ordinario."
"La vida se dilata o expande en proporción al propio coraje."

Jocs de seducció

El darrer petó amb el Francesc es va allargar més del compte, i se’m va fer tard. Havia d’ésser a l’estació d’autobusos a tres quarts de nou, i ja eren un quart. A més, era fosc i plovia, i jo sense paraigua. Així és que vaig decidir agafar un taxi. Parant estoicament l’aiguat, però sense aturar les meves passes, vaig aguaitar a veure si n’albirava algun de buit. Però, tots desfilaven plens.
Passats uns minuts, amb els cabells ben xops per la pluja, en vaig veure un que exhibia, providencialment, la seva llum verda. Vaig alçar la mà a corre-cuita per a demanar-lo. Però, en aquell precís instant, vaig observar que tu feies el mateix gest uns metres més enllà. Malgrat que els meus ulls enutjats et travessessin de ràbia, eres tu qui l’havia demanat primer. I era per tu que s’aturava. Llavors, em vas tornar la mirada, una mirada molt diferent de la meva, i em vas somriure amb indulgència, lluint unes precioses i ben posades dents blanques.
Va ser un moment d’indecisió, però que vas saber resoldre’l amb naturalitat. Em vas fer venir amb la mà i, gentilment i de pressa, em vas obrir la porta de la dreta i m’hi vas fer pujar, alhora que tu t’hi vas encabir per l’altra. Ja dins, un sospir de sonoritat intencionada va sortir de la meva boca. I seguidament, vaig esprémer els blens de cabells, amarats d’aigua de pluja, sobre la catifa de goma que jeia al terra; i em vaig passar les mans per la cara, també xopa, enduent-me per davant tot rastre de maquillatge.
-On els duc, senyors?
Un silenci ple de complicitat es va apoderar de l’habitacle. Mentre posava el taxímetre en marxa, el taxista esperava la resposta. I tu, com si sentissis ploure, vas tombar el cap en direcció a la teva finestra deixant-me dir a mi.
-Al carrer Ali Bei, davant de l’estació d’autobusos, si us plau.
A mig metre de tu, el meu cos es va esborronar. Però no de por, no. Llevat d’incomodar-me la teva presència, em sentia millor que mai. Era una sensació ben estranya. Pujar en un taxi amb un desconegut no era d’allò més normal, era del tot imprudent o, si més no, una situació compromesa. Però l’emoció que em produïa era tan gran que vaig deixar de banda la sensatesa que sempre m’havia caracteritzat i em vaig deixar endur per les lleis de la natura.
Em vas atreure des del primer instant que et vaig veure. El teu encantador somriure que deixava entreveure la dolçor dels teus petons; una mirada penetrant que transmetia un efluvi de sensacions al meu cervell; els teus cabells llargs i grisos, ara xops i esbullats per la pluja; i un cos irresistible amagat darrere d’una gavardina color camel. Però això sols era el principi.
Tímidament, em vaig arronsar a la porta repenjant el cap al vidre glaçat. Mentre tu, lenta i descaradament, t’anaves acostant cap a mi, encerclant-me en un cau d’on no em podia escapar. Jo, amb indiferència aparent, continuava esguardant la pluja que lliscava pel vidre entelat. Tu, deliciosament insolent, resseguies amb els ulls el meu perfil gràcil. I jo, que em sabia mirada, et deixava fer. Trencant l’absència de moviments, vaig pentinar els meus cabells negres, encara amarats d’aigua de pluja, cap endarrere, amb la meva mà tremolosa. La teva, va fregar subtilment el borrissol de la meva jaqueta de moher. Llavors, un pessigolleig va recórrer tot el meu cos. El cor se m’escapava per la boca. Suada, vaig descordar-me el segon botó de la brusa, i aquesta es va desbocar, i ara podies entreveure els meus pits insinuats darrere el sostenidor minúscul que els subjectava. I jo que ho sabia, que te’ls miraves. Però no gosava esguardar-te, tot i que me’n delia de ganes. Pressentia els teus ulls clavats al meu clatell. Uns ulls negres, grans, seductors. Una mirada càlida, serena, transparent.
Durant el trajecte no ens vam dirigir ni una sola paraula. No calia. Els nostres cossos parlaven per ells mateixos. El taxista va accelerar la marxa per poder travessar un semàfor en ambre. Llavors, al tombar cap a la dreta, ens vam precipitar l’un contra l’altre. I vaig notar l’escalfor del teu cos. I l’olor que desprenia la teva suor, mesclada amb el perfum car que duies al coll. I el tacte de la teva mà postrada, casualment, sobre la meva cuixa. I el teu alè, una mescla de caramel de menta amb vainilla aromàtica.
No gosava obrir la boca, per no destorbar el silenci. No gosava moure’m, per no acomiadar el desig. Però, em delia de girar-me i buscar-te la mirada, i esborrar la distància que ens separava. I ho vaig fer. I, quan els teus ulls i els meus s’enlluernaven mútuament, la teva mà juganera va desplaçar-se, lentament i conscient, sabent que no era el focus d’atenció, a un dit dels meus malucs. Per bé que no els tocaves, podia percebre la calentor del teu palmell traspuant la llana verge de la meva faldilla. I en aquells moments de tensió continguda, desitjava que el taxi tornés a tombar per a tenir-te un altre cop a prop meu, i que ja no te’m separessis.
Però no sols no va haver-hi més tombs, sinó que ens havíem parat en sec. Un embús de trànsit va obligar-nos a restar aturats una bona estona. Les agulles del meu rellotge semblava que anaven més de pressa que les de la resta. Tan aviat va poder, el taxista va fer un gir cap a l’esquerra i va enfilar-se carrer avall, per sortir davant mateix de l’estació.
-Són quatre amb cinquanta.
Tu vas treure cinc euros de la butxaca i, sense esperar ni tan sols el canvi, vas sortir en fora, amb mi. Encara plovia. Em vas protegir de l’aigua cobrint-me amb la teva gavardina tres quarts, i passant-me el braç per darrere la meva esquena. Vam entrar dins de l’estació tan ràpidament com vam poder. Però, ja no calia córrer. Eren tres quarts i cinc de nou. L’autocar ja no era a l’andana cinc, d’on sortia cada dia a la mateixa hora.
-Em sap greu.
La teva veu em va ressonar preciosa. Les teves paraules se succeïen plàcidament sincronitzades amb els teus gestos. M’agradava escoltar-te. I mirar-te. I tocar-te. El cor em bategava molt de pressa; un no-sé-què em pujava i baixava de la panxa; els meus ulls, més oberts que mai, em lluentejaven; i les meves galtes mostraven un rubor que m’afavoria.
Però i ara, què faria? L’autocar de tres quarts de nou era el darrer. Com tornaria cap a casa? Llavors tu, endevinant el motiu del meu neguit, te’m vas dirigir dolçament, fregant amb l’índex doblegat la meva barbeta.
-On t’he de dur?
-No et molestis.
-Va, digues.
-Visc a Vilafranca.
-Vine, acompanya’m. Visc dos carrers més enllà. Pujo en un no-res a buscar les claus del cotxe.
-Em sap greu, de veritat. No tens perquè fer-ho.
-Ho faig amb molt de gust.
El soroll humit de les nostres sabates fent contacte amb les llambordes del terra, ressonava pels carrers foscos i rònecs que travessàvem. No s’escoltava res més. Era com si el món s’hagués aturat davant nostre. Com si la remor dels cotxes hagués donat pas al nostre silenci. Abraçats com dos enamorats primerencs, ens vam abandonar a les regnes del destí...
-Ja hi som. Vols pujar?
Hagués pogut dir que no. Que m’esperava asseguda a l’escala. Però el cert és que, quan em vas oferir de pujar, no m’ho vaig pensar dues vegades.
Cometent la segona imprudència del dia, vaig acompanyar-te a buscar les claus, sí. Vivies en un apartament petit, amb tan sols dues finestres que donaven al carrer. Un carrer estret i fosc, envoltat d’arbres famèlics i façanes plenes de grafitis. Mentre buscaves les claus, jo anava esguardant les fotografies que tenies penjades a la paret. En totes es repetia la imatge d’una dona jove, de cabells castanys i mirada blava.
-Estàs casat?
-Ho dius per les fotografies? Era la meva dona, sí.
-Era?
-Sí, va morir fa un any i mig. Esperàvem un fill, saps? Però hi va haver complicacions i els vaig perdre als dos.
-Ho sento. No volia...
-No, tranquil·la, ho tinc superat. No pateixis. Vinga, ja estic. Som-hi, doncs.
Però no, no ho havies superat. Vaig veure la pena als teus ulls. Els tenies amarats de llàgrimes tot i que no me’ls deixaves veure. Llavors, abans d’obrir la porta, vaig pentinar els teus cabells, i després vaig resseguir la línia de les teves pestanyes eixugant alguna llàgrima que surava. Tu em vas somriure. Et vaig agafar les claus d’una estrebada i te les vaig llençar damunt el sofà.
-Què fas?
-No vull que em duguis a casa. Em vull quedar amb tu, aquesta nit.
I em vaig acostar i, delicadament, vaig començar a besar-te. Començant pel front, lliscant pels ulls, enfilant-me cap a les orelles, vorejant el nas, xuclant-te la barbeta, estremint-te el coll. I quan ja no podíem més, d’excitats que estàvem, els nostres llavis es van fondre en un petó dolç i humit que semblava no tenir final. I després, va venir el teu rebuig.
-No pot ser.
-Deixa’t anar. No pensis.
-És una bogeria. M’agrades molt, però això no ens porta enlloc.
-Si us plau, no diguis res.
-No, no, no ho podem fer això.
-Per què no? Ens agradem.
Per bé que de la teva boca sortien paraules de rebuig, del teu cos continuaven brollant envers el meu, carícies fràgils i petons ardents. Amb la roba a mig descordar, el soroll metàl·lic d’unes claus al pany va interrompre definitivament el nostre joc de seducció. I el xerric de la porta va donar pas a una cara coneguda, a qui ningú havia convidat a entrar...
Era el Francesc, el meu Francesc! Vaig obrir els ulls tant com vaig poder com si no m’acabés de creure allò que, aquestos, transmetien al meu cervell. Què coi hi feia allí? No entenia res. Ens vas mirar amb el cap cot, sense dir res. No calien paraules. Tu i el Francesc...
No sabria dir qui es va quedar més glaçat dels tres. Si el Francesc en veure’m en actitud afectuosa amb el seu amant. Si tu, Carles, en adonar-te que el Francesc i jo érem parella. O jo que, no entenia com el destí havia pogut ser tan cruel amb mi enfrontant-me vilment a una situació tan compromesa i inversemblant.Amb els ulls vacil·lants i una mica esporuguits, com els d’una criatura que espera el càstig per haver fet una malifeta, vaig fer el gest de sortir per on havia entrat. Però el Francesc se’m va avançar. Llençant les claus sobre la taula del menjador, va esmunyir-se per la porta que encara restava oberta, sense dir res, sense ni tan sols mirar-me. I jo, ni tan sols vaig anar al seu darrere. Aleshores, tu, Carles, vas deixar anar un sospir de lleugeresa. Vas anar cap a la porta, sense deixar de mirar-me, com esperant el meu consentiment, i la vas tancar, i vas passar la balda lentament, com deixant enrera una etapa de la teva vida, i de la meva.