L’església estava plena a vessar. Amb prou feines vaig poder obrir la porta. Quan vaig ser dins, l’orgue interpretava fidelment l’Ave Maria de Shubert acompanyat d’un silenci sepulcral. Al carrer feia un dia ben bé de tardor, amb el suau xim-xim de la pluja i aquella fresca que t’obliga a dur una jaqueta de llana per sobre l’esquena. Mentre tancava el paraigua mirant de no mullar a ningú, intentava fer-me un lloc on pogués albirar discretament el fèretre. Necessitava veure’l. Un taüt de noguer, arrodonit i lluent, envoltat de les flors més boniques que havia vist mai. Preciós. Mentre l’esguardava en silenci, era incapaç de sentir odi ni rancúnia. Una llàgrima baixant pel meu rostre seré, em refermava que el meu cor estava en pau amb l’Àlex. L’havia perdonat.
Tan bon punt el capellà va deixar anar el “aneu-vos-en en pau”, el fèretre va sortir a coll de quatre braços forts que no havia vist mai, que el ploraven amb molt de sentiment. Després, la multitud concentrada dins el temple, vam anar sortint lentament per les portes que ara restaven obertes del tot. M’impressionava veure tanta gent. Amics, parents, veïns i... jo, que no vaig saber mai quin lloc ocupava en la seva vida. Mai me l’havia presentat, a la seva família. No en volia saber res. No els va perdonar mai que l’haguessin desheretat. Ara, enmig dels plors, segur que se’n penedien.
El primer cop que el vaig veure ja em va captivar. Aquells ulls grisos envoltats per unes pestanyes negres, llargues i espesses, em van hipnotitzar. Però, malgrat el magnetisme de la seva mirada, aquesta restava perduda, trista, buida. Els seus cabells negres, bruts i descuidats, deixaven endevinar la marginalitat en què es trobava. Un jersei marró de coll alt, de llana gruixuda amb tot d’enganxades; uns pantalons texans, gastats i bruts; i una motxilla blava amb una tira descosida, dins la qual duia tota la mercaderia de mocadors. Tot plegat, anava vestit com el que era. No li esqueia per aquells ulls. Malgrat l’abisme que ens separava, sense saber perquè i, del tot inconscientment, li vaig fer un lloc en el meu cor solitari.
Va ser al semàfor de la cruïlla amb el carrer Maragall, sempre l’enganxava vermell. Caminava tot feixuc. Lentament, va arribar a l’alçada del meu cotxe. Vaig baixar la finestreta de la meva esquerra i li vaig dir que volia tots els mocadors que duia al damunt, mentre li oferia un bitllet de vint euros. Ell, sorprès, em somrigué i em va dirigir un “moltes gràcies senyora” que em va sonar a música celestial.
Després d’aquell dia en va venir un altre, i un altre. Sempre a la mateixa hora, a dos quarts de nou del matí, en aquell semàfor. Quan em veia, ja venia cap a mi directament. Em somreia. Jo, obria la finestreta i li tornava a oferir els vint euros. El meu cotxe estava farcit d’aquells mocadors blancs de cel·lulosa, els mateixos que un any més tard van eixugar les meves llàgrimes.
Em vaig llevar amb les teulades totes gebrades. Podia endevinar el fred que hi feia, al carrer. Quan vaig estar vestida, vaig anar a l’habitació del mig i vaig agafar de l’armari la jaqueta de pell del pare, encara nova, que hi restava penjada. Encara feia olor de naftalina. I la hi vaig dur. Abans però, vaig ficar una targeta de visita meva dins la butxaca de la dreta.
Quan la hi vaig dur, em somrigué de nou, com cada dia, i em va donar un petó a la galta. A la nit ja va ser amb mi, a casa.
Em dic Patrícia. Tinc quaranta anys. Treballo en una editorial. Faig traduccions al català de best sellers. Em guanyo bastant bé la vida. Visc en una casa residencial a les afores de Barcelona i condueixo un esportiu de color vermell. Tinc tot allò que, superficialment, qualsevol dona desitjaria. Però no soc feliç. Estic sola.
Els meus pares van morir. No tinc germans ni cosins. I els pocs amics que compartíem amb el meu ex, ara ja no són amics meus. Ja se sap, quan una parella se separa, els amics o van cap a una banda o van cap a l’altra.
El meu matrimoni va durar un any escàs. Era un home prepotent, avorrit i lleig. La veritat és que no sé perquè m’hi vaig casar. Sí, suposo que sí que ho sé. Era massa jove i volia sortir de casa dels meus pares com més aviat millor. Em vaig precipitar quan vaig conèixer al Bernat, el meu professor de filosofia, de segon curs. Un home que em doblava l’edat però podia mantenir-me mentre estava acabant la llicenciatura en Filosofia i Lletres. Els pares no s’hi van oposar, naturalment. Era l’home perfecte, per a ells. Pensava que n’estava enamorada però després vaig veure que allò era admiració, res més. Jo era una noia maca i divertida. Tot allò que buscava en la seva futura esposa, i en presumia davant dels seus col·legues. Al principi era divertit veure com els queia la baba a aquells vells, però després ja em feien fàstic.
La nostra vida marital va resultar ser tediosa, a la taula i al llit, fins al punt que vaig començar a beure per oblidar tot allò. Tanmateix, fa més de quinze anys que ja no provo una sola gota d’alcohol, el mateix temps que fa que ens vam divorciar.
El vaig estar trucant al mòbil tot el dia, i res. Sols em sortia aquella veu enllaunada que no parava de repetir allò de “El teléfono marcado no se encuentra disponible en estos momentos”. Alguna cosa passava. Tenia un pressentiment. Al matí va ser l’últim cop que vam parlar. Va marxar amb el croissant a la boca i ens vam acomiadar amb un petó a la galta com fèiem cada matí d’ençà que li vaig proposar de fer nit a casa meva.
No tenia cap dada seva. No sabia res de la seva família. No el podia localitzar de cap altra manera que no fos pel mòbil. Potser no tenia cobertura o potser l’havia perdut o potser no podia trucar-me. Intentava justificar el seu silenci. M’hagués trucat des d’una cabina telefònica o hagués vingut a casa directament.
Aquella nit no vaig aclucar l’ull. Em temia el pitjor. Ja havia perdut el compte de les trucades fetes. Fins que, a trenc d’alba, una veu desconeguda em va contestar, finalment.
-Dígame?
-Àlex? Vull parlar amb l’Àlex. Amb qui parlo si us plau?
-Soy el inspector de la policía. Este teléfono está confiscado. Si quiere hablar con su propietario tendrá que personarse en Comisaria.
Però no m’hi van deixar parlar.
Què estava passant. Havia de sortir de dubtes, tot i que les cames em tremolaven de por.
Vaig pujar al cotxe d’una revolada i vaig xafar l’accelerador fins al fons. Tot i el trànsit que hi havia, m’hi vaig ficar en mitja hora. Tan bon punt vaig aparcar, vaig pujar aquelles escales de dues en dues, i ja dalt, encara esbufegant, vaig preguntar per l’Àlex.
Em van fer passar a una habitació petita i estreta, amb tan sols una taula de plàstic i dues cadires de ferro vell. I em van fer esperar prop de mitja hora sense donar-me cap explicació. M’hi ofegava. Per fi, va entrar l’inspector de policia i després de xocar-me la mà fredament, em va preguntar, amb aquella veu aspra de qui ha fumat tota la vida, quina era la meva relació amb l’Àlex. Li vaig dir que era un amic i que vivia a casa meva. Llavors, sense ni tan sols mirar-me als ulls, em va dir que demanaria una ordre judicial per entrar a casa meva. Jo m’hi vaig negar, però no hi va haver res a fer. Havien d’escorcollar el pis. Què coi buscaven? Davant la pregunta, vaig obtenir un silenci per resposta. Mentre, l’Àlex devia estar tancat al calabós, incomunicat, esperant qui sap el què. I jo, sense poder-lo veure ni parlar amb ell.
Vaig tornar a casa confusa i absent. El primer que vaig fer al arribar va ser remenar les coses de l’Àlex desitjant no trobar res que pogués incriminar-lo en algun assumpte brut. Sols vaig saber trobar els seus estris personals i, dotzenes i dotzenes de paquets de mocadors.
Ell sempre m’havia dit la veritat. O això és el que creia. Amb disset anys recent complerts es va enganxar a la cocaïna i, quan els seus pares se’n van assabentar, el van tancar a la força en un centre de desintoxicació del qual en va sortir al cap de dos anys completament net, però sense un duro a la butxaca i sense feina. La seva família -me’n vaig assabentar després- vivia, confortablement, en una masia a les rodalies de Barcelona. Mai van voler saber res més d’ell. Se n’avergonyien. L’Àlex no els va perdonar mai que l’oblidessin.
Al cap de dos dies van venir a casa a fer l’escorcoll. Anaven acompanyats d’un gos pastor alemany. Això ja em feia mala olor. Quan van arribar a l’altura del lavabo, el gos es va començar a posar nerviós. Esbufegava i estirava la corretja amb força. Van entrar dins i d’un salt va pujar al wàter, i es va posar a ensumar la cisterna. L’inspector de policia el va apartar i va aixecar la tapa i, amb un somriure cínic als llavis, va esgrimir un “Ja la tenim”. Va extreure, curosament, una pila de paquets embolcallats amb cinta aïllant. Jo, vaig empal·lidir. El cor m’anava a cent per hora. No entenia res del que estava passant.
Seguidament, se’m van endur emmanillada. Quina vergonya. Em van tancar igual que a l’Àlex, en un calabós. Però jo era innocent!
Tot el temps que vaig estar tancada allà, sola, vaig plorar, de ràbia i d’impotència. Em vaig sentir traïda.
Quan va arribar el meu advocat me’n va fer cinc cèntims. Feia temps que li anaven al darrere, per tràfic d’estupefaents. Encara estava enganxat a la cocaïna per la qual cosa necessitava molts diners per al seu consum. Va ser quan li van oferir a peu de semàfor de traficar. No m’ho podia creure. Vaig confiar amb ell i així m’ho havia pagat.
No vam arribar mai a ser parella però el vaig estimar. Vull dir que jo dormia al meu llit i ell al sofà del menjador. Mai se m’havia insinuat malgrat que jo ho desitjava amb totes les meves ganes. M’ajudava a no sentir-me tan sola en el meu món. Ens ho passàvem bé i xerràvem molt. Mai vaig sospitar res. Fins i tot, quan li vaig explicar allò del meu alcoholisme, em va fer costat. Innocent de mi... Mentre ell, quan no el veia, esnifava qui sap quantes ratlles.
Després de desfogar tota la meva ràbia al meu advocat talment com si estigués a la chaisse longue d’un psicoanalista, vam passar a l’acció. Em va aconsellar que no digués res o tot se’m podria girar en contra meva. Creia en mi i això em donava coratge per tirar endavant. Vam repassar el dia a dia amb l’Àlex a casa. Encara que em feia mal recordar, vaig treure forces de no sé on i m’hi vaig enfrontar. Havia de lluitar contra dos fronts, un contra l’acusació de tràfic d’estupefaents i l’altre contra l’amor que havia sentit per l’Àlex.
Vaig sortir en llibertat condicional sota fiança. Malgrat estar pendent de judici, ja era al carrer. Vaig anar a casa. Em vaig preparar una banyera calenta i, amb els ulls tancats, em vaig abstreure escoltant música clàssica.
Després, ja amb el barnús ficat, van trucar pel mòbil. Era el meu advocat.
-Patrícia, t’he de donar una notícia. L’Àlex ... és mort. S’ha suïcidat.
I un seguici de llàgrimes van cristal·litzar els meus ulls.
Tan bon punt el capellà va deixar anar el “aneu-vos-en en pau”, el fèretre va sortir a coll de quatre braços forts que no havia vist mai, que el ploraven amb molt de sentiment. Després, la multitud concentrada dins el temple, vam anar sortint lentament per les portes que ara restaven obertes del tot. M’impressionava veure tanta gent. Amics, parents, veïns i... jo, que no vaig saber mai quin lloc ocupava en la seva vida. Mai me l’havia presentat, a la seva família. No en volia saber res. No els va perdonar mai que l’haguessin desheretat. Ara, enmig dels plors, segur que se’n penedien.
El primer cop que el vaig veure ja em va captivar. Aquells ulls grisos envoltats per unes pestanyes negres, llargues i espesses, em van hipnotitzar. Però, malgrat el magnetisme de la seva mirada, aquesta restava perduda, trista, buida. Els seus cabells negres, bruts i descuidats, deixaven endevinar la marginalitat en què es trobava. Un jersei marró de coll alt, de llana gruixuda amb tot d’enganxades; uns pantalons texans, gastats i bruts; i una motxilla blava amb una tira descosida, dins la qual duia tota la mercaderia de mocadors. Tot plegat, anava vestit com el que era. No li esqueia per aquells ulls. Malgrat l’abisme que ens separava, sense saber perquè i, del tot inconscientment, li vaig fer un lloc en el meu cor solitari.
Va ser al semàfor de la cruïlla amb el carrer Maragall, sempre l’enganxava vermell. Caminava tot feixuc. Lentament, va arribar a l’alçada del meu cotxe. Vaig baixar la finestreta de la meva esquerra i li vaig dir que volia tots els mocadors que duia al damunt, mentre li oferia un bitllet de vint euros. Ell, sorprès, em somrigué i em va dirigir un “moltes gràcies senyora” que em va sonar a música celestial.
Després d’aquell dia en va venir un altre, i un altre. Sempre a la mateixa hora, a dos quarts de nou del matí, en aquell semàfor. Quan em veia, ja venia cap a mi directament. Em somreia. Jo, obria la finestreta i li tornava a oferir els vint euros. El meu cotxe estava farcit d’aquells mocadors blancs de cel·lulosa, els mateixos que un any més tard van eixugar les meves llàgrimes.
Em vaig llevar amb les teulades totes gebrades. Podia endevinar el fred que hi feia, al carrer. Quan vaig estar vestida, vaig anar a l’habitació del mig i vaig agafar de l’armari la jaqueta de pell del pare, encara nova, que hi restava penjada. Encara feia olor de naftalina. I la hi vaig dur. Abans però, vaig ficar una targeta de visita meva dins la butxaca de la dreta.
Quan la hi vaig dur, em somrigué de nou, com cada dia, i em va donar un petó a la galta. A la nit ja va ser amb mi, a casa.
Em dic Patrícia. Tinc quaranta anys. Treballo en una editorial. Faig traduccions al català de best sellers. Em guanyo bastant bé la vida. Visc en una casa residencial a les afores de Barcelona i condueixo un esportiu de color vermell. Tinc tot allò que, superficialment, qualsevol dona desitjaria. Però no soc feliç. Estic sola.
Els meus pares van morir. No tinc germans ni cosins. I els pocs amics que compartíem amb el meu ex, ara ja no són amics meus. Ja se sap, quan una parella se separa, els amics o van cap a una banda o van cap a l’altra.
El meu matrimoni va durar un any escàs. Era un home prepotent, avorrit i lleig. La veritat és que no sé perquè m’hi vaig casar. Sí, suposo que sí que ho sé. Era massa jove i volia sortir de casa dels meus pares com més aviat millor. Em vaig precipitar quan vaig conèixer al Bernat, el meu professor de filosofia, de segon curs. Un home que em doblava l’edat però podia mantenir-me mentre estava acabant la llicenciatura en Filosofia i Lletres. Els pares no s’hi van oposar, naturalment. Era l’home perfecte, per a ells. Pensava que n’estava enamorada però després vaig veure que allò era admiració, res més. Jo era una noia maca i divertida. Tot allò que buscava en la seva futura esposa, i en presumia davant dels seus col·legues. Al principi era divertit veure com els queia la baba a aquells vells, però després ja em feien fàstic.
La nostra vida marital va resultar ser tediosa, a la taula i al llit, fins al punt que vaig començar a beure per oblidar tot allò. Tanmateix, fa més de quinze anys que ja no provo una sola gota d’alcohol, el mateix temps que fa que ens vam divorciar.
El vaig estar trucant al mòbil tot el dia, i res. Sols em sortia aquella veu enllaunada que no parava de repetir allò de “El teléfono marcado no se encuentra disponible en estos momentos”. Alguna cosa passava. Tenia un pressentiment. Al matí va ser l’últim cop que vam parlar. Va marxar amb el croissant a la boca i ens vam acomiadar amb un petó a la galta com fèiem cada matí d’ençà que li vaig proposar de fer nit a casa meva.
No tenia cap dada seva. No sabia res de la seva família. No el podia localitzar de cap altra manera que no fos pel mòbil. Potser no tenia cobertura o potser l’havia perdut o potser no podia trucar-me. Intentava justificar el seu silenci. M’hagués trucat des d’una cabina telefònica o hagués vingut a casa directament.
Aquella nit no vaig aclucar l’ull. Em temia el pitjor. Ja havia perdut el compte de les trucades fetes. Fins que, a trenc d’alba, una veu desconeguda em va contestar, finalment.
-Dígame?
-Àlex? Vull parlar amb l’Àlex. Amb qui parlo si us plau?
-Soy el inspector de la policía. Este teléfono está confiscado. Si quiere hablar con su propietario tendrá que personarse en Comisaria.
Però no m’hi van deixar parlar.
Què estava passant. Havia de sortir de dubtes, tot i que les cames em tremolaven de por.
Vaig pujar al cotxe d’una revolada i vaig xafar l’accelerador fins al fons. Tot i el trànsit que hi havia, m’hi vaig ficar en mitja hora. Tan bon punt vaig aparcar, vaig pujar aquelles escales de dues en dues, i ja dalt, encara esbufegant, vaig preguntar per l’Àlex.
Em van fer passar a una habitació petita i estreta, amb tan sols una taula de plàstic i dues cadires de ferro vell. I em van fer esperar prop de mitja hora sense donar-me cap explicació. M’hi ofegava. Per fi, va entrar l’inspector de policia i després de xocar-me la mà fredament, em va preguntar, amb aquella veu aspra de qui ha fumat tota la vida, quina era la meva relació amb l’Àlex. Li vaig dir que era un amic i que vivia a casa meva. Llavors, sense ni tan sols mirar-me als ulls, em va dir que demanaria una ordre judicial per entrar a casa meva. Jo m’hi vaig negar, però no hi va haver res a fer. Havien d’escorcollar el pis. Què coi buscaven? Davant la pregunta, vaig obtenir un silenci per resposta. Mentre, l’Àlex devia estar tancat al calabós, incomunicat, esperant qui sap el què. I jo, sense poder-lo veure ni parlar amb ell.
Vaig tornar a casa confusa i absent. El primer que vaig fer al arribar va ser remenar les coses de l’Àlex desitjant no trobar res que pogués incriminar-lo en algun assumpte brut. Sols vaig saber trobar els seus estris personals i, dotzenes i dotzenes de paquets de mocadors.
Ell sempre m’havia dit la veritat. O això és el que creia. Amb disset anys recent complerts es va enganxar a la cocaïna i, quan els seus pares se’n van assabentar, el van tancar a la força en un centre de desintoxicació del qual en va sortir al cap de dos anys completament net, però sense un duro a la butxaca i sense feina. La seva família -me’n vaig assabentar després- vivia, confortablement, en una masia a les rodalies de Barcelona. Mai van voler saber res més d’ell. Se n’avergonyien. L’Àlex no els va perdonar mai que l’oblidessin.
Al cap de dos dies van venir a casa a fer l’escorcoll. Anaven acompanyats d’un gos pastor alemany. Això ja em feia mala olor. Quan van arribar a l’altura del lavabo, el gos es va començar a posar nerviós. Esbufegava i estirava la corretja amb força. Van entrar dins i d’un salt va pujar al wàter, i es va posar a ensumar la cisterna. L’inspector de policia el va apartar i va aixecar la tapa i, amb un somriure cínic als llavis, va esgrimir un “Ja la tenim”. Va extreure, curosament, una pila de paquets embolcallats amb cinta aïllant. Jo, vaig empal·lidir. El cor m’anava a cent per hora. No entenia res del que estava passant.
Seguidament, se’m van endur emmanillada. Quina vergonya. Em van tancar igual que a l’Àlex, en un calabós. Però jo era innocent!
Tot el temps que vaig estar tancada allà, sola, vaig plorar, de ràbia i d’impotència. Em vaig sentir traïda.
Quan va arribar el meu advocat me’n va fer cinc cèntims. Feia temps que li anaven al darrere, per tràfic d’estupefaents. Encara estava enganxat a la cocaïna per la qual cosa necessitava molts diners per al seu consum. Va ser quan li van oferir a peu de semàfor de traficar. No m’ho podia creure. Vaig confiar amb ell i així m’ho havia pagat.
No vam arribar mai a ser parella però el vaig estimar. Vull dir que jo dormia al meu llit i ell al sofà del menjador. Mai se m’havia insinuat malgrat que jo ho desitjava amb totes les meves ganes. M’ajudava a no sentir-me tan sola en el meu món. Ens ho passàvem bé i xerràvem molt. Mai vaig sospitar res. Fins i tot, quan li vaig explicar allò del meu alcoholisme, em va fer costat. Innocent de mi... Mentre ell, quan no el veia, esnifava qui sap quantes ratlles.
Després de desfogar tota la meva ràbia al meu advocat talment com si estigués a la chaisse longue d’un psicoanalista, vam passar a l’acció. Em va aconsellar que no digués res o tot se’m podria girar en contra meva. Creia en mi i això em donava coratge per tirar endavant. Vam repassar el dia a dia amb l’Àlex a casa. Encara que em feia mal recordar, vaig treure forces de no sé on i m’hi vaig enfrontar. Havia de lluitar contra dos fronts, un contra l’acusació de tràfic d’estupefaents i l’altre contra l’amor que havia sentit per l’Àlex.
Vaig sortir en llibertat condicional sota fiança. Malgrat estar pendent de judici, ja era al carrer. Vaig anar a casa. Em vaig preparar una banyera calenta i, amb els ulls tancats, em vaig abstreure escoltant música clàssica.
Després, ja amb el barnús ficat, van trucar pel mòbil. Era el meu advocat.
-Patrícia, t’he de donar una notícia. L’Àlex ... és mort. S’ha suïcidat.
I un seguici de llàgrimes van cristal·litzar els meus ulls.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada