El mal lleig

Hi vaig voler anar tota sola. Malgrat saber que no sortiria d’aquella consulta rient pels descosits, em creia prou valenta per entomar qualsevol notícia, per dolenta que fos, sense ell.
Tenia hora a les sis. Tanmateix, eren tres quarts de set i encara continuava asseguda en una d’aquelles cadires asèptiques i gens ergonòmiques de les sales d’espera de la Seguretat Social. Tenia el cul ben quadrat i ja no sabia cap on mirar. I les converses que escoltava al meu voltant o bé m’avorrien o bé m’inquietaven.
Per distreure la meva ment, vaig abastar un tríptic d’aquells informatius on se’m recordava, oportunament, que fumar provocava càncer. Per descomptat, no cal dir, que va ser pitjor el remei que la malaltia. De manera que vaig preferir continuar parant orella a les converses estoicament, tot fent servir el paper per ventar-me.
Per fi. S’obre la porta de color blanc ronyós i surt la parella de mitjana edat que anava al meu davant. Deixo anar un sospir de sonoritat intencionada. Qui deu de ser el malalt? Els dos han sortit amb cara de pomes agres i ben agafats de bracet. Intueixo que la cosa no ha anat bé. A continuació, i anant per feina, surt la infermera amb les celles arrufades, tanmateix vestida impecablement amb la bata blanca immaculada i amb els esclops ben enllustrats.
-Sra. Lópes?
-Sí, soc jo.
-Passi, si us plau.
Abandono la propaganda antitabac, rebregada de qualsevol manera, i entro dins la consulta. L’asèpsia és brutal. Tot fa olor a desinfecció. Aquest flaire em trasllada a la meva infantesa, quan dia sí i dia també, em feia mal a l’escola i m’havien de dur a cosir a la clínica del davant.
Ja dins, el Dr. Lafuente em fa asseure molt amablement a la cadira, davant l’atenta mirada de la seva infermera. Després de donar un cop d’ull al meu historial, em fa despullar de cintura cap a dalt per passar a palpar-me els pits amb aquella delicadesa de qui esculpeix una figureta de fang. Seguidament, dirigeix el seu esguard als papers que la seva eficient ajudant li havia fet a mans, tot dient-me que ja em podia vestir. Dedueixo que són els resultats de les meves anàlisis. Mentre els llegeix, jo, amb cara de xai degollat, li ressegueixo els seus ulls color mel, intentant treure’n alguna cosa. Però el seu rictus flegmàtic no experimenta cap variació.
Havent acabat, em demana les mamografies. Les hi lliuro, enmig d’un silenci espès. Mentre les enganxa a la làmpada fluorescent de la paret, els meus ulls ametllats sembla que hagin de despenjar-se d’un moment a l’altre de tan oberts que estan. Per bé que intento desxifrar quin codi secret s’amaga darrere les diferents gradacions de grisos, solament aconsegueixo identificar el meu mugronet punxegut, qui sap si per l’efecte del fred de l’aparell opressor o per l’estat d’excitació provocat per l’auxiliar de torn. Sí, potser sí que hi veig un punt blanquinós, però podria ser qualsevol cosa.
Estava cagada de por, malgrat aparentar una fortalesa digna de la millor heroïna de Hol·lywood. Però, lluny d’ésser una ingènua, intuïa el que em diria el Doctor, per bé que no volia creure-m’ho. I desitjava que el moment de la veritat no arribés mai, però va arribar.
-Mercè, la biòpsia ha sortit positiva. Tens un càncer. Em sap greu.
Un silenci ofenós va seguir a les paraules del Doctor. Ja no hi havia res a dir. S’havia dit tot. Com el reu alleugerit per la resolució del judici, tot i ser de culpabilitat, així em sentia jo.
Doncs perfecte. Ja està. He sortit de la incertesa. El Doctor m’ha confirmat les meves sospites. Ni tan sols m’he immutat. Un càncer, sí -el mal lleig, que deia l’àvia-. Tan sols té sis lletres, una paraula ben curta. Si en tingués més, segurament seria més greu. Però sols en té sis. I no m’ha dit que em moriré d’aquí a una setmana, ni d’aquí a dues. Però tampoc m’ha dit que no em moriré... Però, que coi estic dient? Semblo una criatura! A més, tothom ens hem de morir algun dia! I jo no soc l’única persona al món que té un càncer!
Càncer, càncer, càncer, ... Aquesta paraula ressonava dins el meu cap des que la va pronunciar el Dr. Lafuente. Però, no era la fi del món. Avui en dia els càncers es curen, si els agafes a temps. No n’hi havia per a tant...
-Estàs bé, Mercè?
-Sí, sí, estic bé. I ara, què he de fer Doctor? Quin serà el tractament i quin tant per cent de curació hi ha? Sigui sincer amb mi. Vull saber tota la veritat.
-Doncs mira Mercè, et puc dir que l’hem agafat a temps. Això juga al nostre favor. S’extirpa i amb unes poques sessions de quimioteràpia ho podem deixar net. No crec ni que t’arribi a caure el cabell.
“L’hem agafat, juga al nostre favor, ho podem deixar net,” ... Però, què s’ha pensat! Soc jo qui té el càncer. Ell, únicament, és qui l’ha descobert. Res més! Soc jo qui el tinc, qui el patiré, a qui li trauran un tros de pit, a qui li caurà el cabell encara que ell digui que no.
No ho podia dissimular. Les galtes em cremaven. Els ulls em lluïen vidriosos. I les mans em tremolaven. Estava espantada alhora que enrabiada. Per què m’havia tocat a mi? No em podia haver tocat la rifa de Nadal? Les probabilitats eren quasi bé les mateixes. Poques sessions de quimio, sí. Tots ho diuen això. I que no et caurà el cabell, segur. I quan portes la tercera sessió ja hi vas amb la perruca del Bob Marley! Quins pebrots! Jo sols vull saber la veritat. Costa tant, això?
-Mercè, estigues tranquil·la, tot anirà bé. Et programo la mastectomia per la setmana que ve. Com més aviat t’intervinguem, millor. Et deixo en bones mans. El Dr. Caminal és un dels millors especialistes en cirurgia de mama. No has de patir per res. I qualsevol cosa, ja ho saps, no dubtis a venir a veure’m.
Em vaig aixecar de la cadira amb l’absurda sensació que encara l’havia de convidar a un cafè, per agrair-li la delicadesa en donar-me la notícia. Tanmateix, vaig traspassar la porta amb indiferència, talment com si hagués vingut a buscar un parell de receptes pel mal de panxa. Com si res. Això és el que es devia pensar la gent que restava encara a la Sala d’espera esperant el seu torn.
Al sortir del Centre d’Atenció Primària, vaig fer una bona ensumada d’aire. A dins, l’atmosfera estava molt viciada i m’hi estava ofegant. Per bé que m’havien donat una mena de sentència de mort, em negava a seguir el joc. Era un cop dur, però vaig decidir que no em trasbalsaria la vida, tot el contrari. Malgrat la llàstima que em feia a mi mateixa, no vaig vessar una sola llàgrima. Era com si la meva ment no hagués reaccionat, encara. O potser, havia reaccionat massa...
Vaig trigar una hora i escaig en arribar a casa, quan amb deu minuts ja hi hagués arribat de sobres. Però volia passejar una mica, sola. Prendre l’aire com si se m’hagués d’acabar en qualsevol moment. I perquè no dir-ho, em feia pànic arribar a casa i haver de dir-li al Ramon. Sabia com s’ho agafaria. I volia allargar el moment del patiment. I si pogués, li estalviaria.
-Hola Ramon!
-Si que fas tard? Com ha anat el metge? Què t’ha dit? No era res, no?
-Ramon, no t’embalis. Seu, t’he de dir una cosa.
-Què passa? No m’espantis, Mercè!
-Mira, t’ho podria pintar molt bonic, però el fet continuaria sent el mateix. I sincerament crec, que a les coses se les ha de dir pel seu nom. I no cal perdre el temps amb ximpleries. Sí, tinc un càncer, Ramon. I abans que diguis res et vull demanar una cosa: No em facis preguntes, no m’aclaparis i sobretot no em compadeixis.
Com una criatura, el meu marit va esclatar en plors, demanant-me perdó un cop i un altre per la seva sensibleria. Aquella escena em va impressionar. En els deu anys que fa que ens coneixem, mai l’havia vist plorar. El Ramon era un home molt alegre, amb molt sentit de l’humor i amb la capacitat innata de portar entusiasme arreu on anava. En veure’l així, tan fràgil, em va trasbalsar. Però no vaig ser capaç d’abraçar-lo.
Que ja no l’estimava era evident. D’ençà l’embolic que va tenir amb la Marta, la meva millor amiga, ja no vam tornar a fer l’amor. D’això ja en feia ben bé un any. Tot i haver-lo perdonat, res va a tornar a ser com abans. Aquell “incident” va marcar les nostres vides. L’ombra de la Marta sempre era present en tots els nostres actes, per molt que volguéssim oblidar-ho. Però no ens vam separar. Ni ens ho vam arribar a plantejar. No en sentíem cap necessitat. El Ramon mostrava penediment. I jo ... no tenia cap ganes de començar una nova vida, sense ell. Tanmateix, la nostra relació a partir de llavors va ser un anar fent. Sense passió. Sense retrets. Sense res.
Però ara les coses havien agafat una altra dimensió. Estava malalta. Se suposava que requeria un extra d’atencions, fora de les estrictament mèdiques. I el Ramon ho va aprofitar per oferir-me-les en safata de plata. Volia guanyar-me. D’ençà de les banyes, que s’havia sentit malament. I volia expiar les seves culpes.
Després de la mastectomia, vaig començar amb les dures sessions de quimioteràpia, seguides per unes altres de radioteràpia. I talment com em va dir el Doctor, sols em van caldre unes poques sessions per eliminar qualsevol rastre de cèl·lula cancerosa. Va ser tot un èxit.
Vaig sortir eufòrica de la consulta del Doctor Lafuente. No n’hi havia per a menys. Les darreres anàlisis havien sortit completament netes. Estava curada! Avui feia una tarda ben bé de primavera. Em sentia feliç. Tot al meu voltant lluïa bonic. No tenia cap ganes de tancar-me a casa. Per bé que no m’agradava anar-lo a enredar al despatx, avui em delia d’anar a donar-li la bona notícia.
La secretària em va rebre amb cara de sorpresa. Em va dir que esperés una estona ja que el Ramon atenia per telèfon una trucada molt important. En veure que no sortia, i que la seva secretària havia anat al servei, vaig aprofitar per esmunyir-me passadís avall. Quan vaig ser davant la porta, oblidant tota regla de protocol, vaig obrir-la sense trucar. I allí estaven. Els dos. Enganxats com a paparres. Ell, amb les mans per sota el vestit de la Marta. I ella, amb les seves enredades en els rínxols suaus i esbullats del pit del Ramon.