Xafarderies

Plou a bots i barrals. I, com si jo no tingués feina, la mare m’explica amb tot de detalls, l’embolic que té la Carme, la veïna del cinquè, amb el peixater de baix de casa, el Sr. Antònio.
I a mi què m’importa la vida dels altres! No suporto fer safareig! Però si no l’escolto, se m’empipa, I si s’empipa, no em parla en una setmana. I a mi em sap molt de greu que no em parli, la mare. I després me’n penedeixo. Per tant, ja em veus aquí, palplantada davant l’església del Sagrat Cor, amb aquest xàfec que cau, parant orella, sense tenir veu ni vot.
Com si la nostra família fos perfecta. Res més lluny de la realitat... Si el pare la sentís, li sortirien els colors. Perquè, tots tres sabem, que la roba bruta es renta a casa i que, déu me’n guard de fer safareig de la història que va tenir el pare amb la meva millor amiga de l’institut, la Marta. Malgrat causar un gran daltabaix a casa, la mare el va perdonar. I tot va tornar a la “normalitat”.
D’això ja en fa uns quinze anys. El pare, llavors, exercia de professor de matemàtiques a segon de BUP, a l’institut Torre Rovira. Tenia fama d’exigent i una mica dèspota. Tots els seus alumnes callàvem en sec quan entrava per la porta de l’aula. I als exàmens era pitjor. Era impossible copiar. No ens treia l’ull de sobre. Per bé que ja no gosàvem fer-ho per por que ens enxampés. Però la Marta, valenta com era, es va arriscar.
Va ser a l’examen del segon quadrimestre. Feia tan sols dues setmanes que sortia amb el Jaume. A casa seva els deia que se n’anava a la Biblioteca, però la veritat era una altra. Havia quedat amb el Jaume a la cafeteria del carrer Sant Martí, per festejar. I allí es passaven totes les tardes, besant-se i tocant-se. Tot els primers amors són així, t’abdueixen fins al punt que perds el món de vista.
I va arribar el dia de l’examen. Una hora abans, als lavabos de l’institut, es va posar a copiar a ambdues cuixes totes les formules de trigonometria i àlgebra que sortirien a l’examen. Sabia que aquest sistema seria infal·lible ja que cap professor mascle gosaria aixecar-li les faldilles per veure el què hi amagava. A més, la Marta sempre havia tret molt bones notes, per tant ningú sospitaria d’ella. O això és el que creia.
No feia ni deu minuts que havia donat el tret de sortida de l’inici de l’examen que ja la va enxampar, sense ni tan sols haver d’aixecar-li les faldilles. El pare gaudia de molt bona vista i, com ell sempre em repetia: “havia set escolà abans que frare”. Discretament, la va fer marxar a casa, amb llàgrimes als ulls, després de fer-li lliurar l’examen. Tots ens vam quedar glaçats. Al cap i a la fi, aquest examen no era difícil. Però la Marta tenia els seus motius.
A la nit, a casa, no vaig treure el tema. Encara m’hagués tocat el rebre. I el pare tampoc va obrir boca. Al dia següent, mentre érem al pati, la va fer cridar al seu despatx. La Marta feia molt de goig, aquell dia. S’havia deixat anar la cua de cavall i lluïa uns cabells negres, llargs i brillants que eren l’enveja de totes. Fins i tot, s’havia fet la ratlla negra als ulls i duia coloret als pòmuls. Semblava més gran. Anava amb l’esquena ben recta, com si no tingués por. Però sí que en tenia. Li ho veia als ulls. I, se n’hi va anar ben decidida.
Passada una bona estona, va tornar tota riallera i no va dir ni “mu”. Per bé que ens en moríem de ganes, no vam gosar preguntar-li res. La setmana següent, quan van sortir les notes, vam saber que havia aprovat. No m’ho podia creure. Però me’n vaig alegrar. Tot i que mai vam saber què havia passat al despatx del pare aquell matí.
Malgrat ser la meva millor amiga, vam passar pàgina. No vam parlar més del tema. Totes dues sabíem que era un tema tabú. Ja res seria com abans. A partir d’aquell dia, les coses van canviar també a casa.
El pare arribava cada dia més tard. La mare li feia el sopar però, sempre se li refredava al marbre de la cuina. Ell ho justificava dient que havia de corregir molts exàmens. Però jo, sabia que era amb ella. Amb el Jaume ho van deixar córrer. I amb mi ... tot va canviar. Ja no em contava res. Ni tan sols, anàvem al cinema com fèiem tots els divendres a la sessió de les sis, des que érem amigues.
Van passar els dies i, un dia al vespre, al arribar a casa, la mare plorava. Feia estona que plorava ja que tenia els ulls molt vermells. El pare no hi era. Quan li vaig preguntar perquè plorava, ella singlotant i ensumant els mocs em va dir “coses de vella”. No en vaig treure l’aigua clara. Però jo feia temps que intuïa el què passava. Moltes senyals al voltant m’ho indicaven. La Marta, el Jaume, el pare, la mare. Tot era diferent.
A l’institut, tothom em mirava de reüll. I podia percebre perfectament de què parlaven. Però mai ningú me’n va dir res a la cara. Tot era un secret a veus. Fins que un dia, la Marta em va dir que marxava de l’Institut. Així, sense més. Ens vam mirar i em va donar un petó curt i fred, d’aquells que es donen per compromís, i va marxar.
Tots aquest anys d’amistat es van esborrar de cop. Érem dues desconegudes. No en sabíem res l’una de l’altra. M’havia quedat sense la meva millor amiga. I el que era pitjor, m’havia traït amb el meu pare. Em va costar fer-me’n a la idea. Però el temps ho cura tot.
Quan vaig arribar a casa, em vaig trobar el pare i la mare, amb posat seriós, asseguts al sofà del menjador. M’esperaven feia estona. Tan bon punt vaig haver deixat la motxilla a la meva habitació, hi vaig anar tot esperant una mala notícia. Em tremolaven les cames. Em van fer seure a la butaca de vellut. Se’ls veia tranquils, però seriosos. Amb molta serenitat, el pare em va demanar perdó. I, després de confirmar les meves sospites, em va dir que ja tot s’havia acabat. Que la mare l’havia perdonat i que esperava que jo també ho fes. I sí, el vaig perdonar.
Tot plegat però, em semblava molt absurd. El meu pare amb la Marta ... Quan som joves veiem als nostres pares com a éssers asexuats. I el fet que el meu pare se n’anés al llit amb la Marta em va fer reflexionar. La mare sempre havia set molt freda, amb el pare. Quan ell li volia donar un petó als llavis, ella sempre el defugia. Tanmateix, no me’ls podia imaginar fent l’amor. Però no la culpo tampoc. Havia rebut una educació molt estricta pel que fa al sexe. I això l’havia marcat.
I el pare, tenia ganes d’estimar. Però estimar com s’estimen un home i una dona. Perquè a la mare se l’estimava molt, però d’una altra manera. I quan va aparèixer la Marta, bonica com era, i jove, i plena de vida, s’hi va llençar, sense pensar en les conseqüències. Tampoc el vaig culpar.
Les relacions humanes són tan complexes... No es pot fer prejudicis tan fàcilment. Per això, quan la mare gaudeix explicant els embolics dels altres, me’n faig creus. No puc entendre com ha pogut oblidar tan ràpid el què va passar. Potser és que fa veure que no va passar mai, perquè en el fons ho ha enterrat molt endins, on la memòria no hi arriba.

-Mare, me n’he d’anar.
-Sí, és clar. Vés, vés, que el teu home et deu estar esperant. I als homes no els has de fer esperar, que després passa el que passa.
-Maaaare!

Ha parat de ploure. Mentre vaig caminant cap a casa, penso en la Marta. Què se n’ha degut fer? No n’he sabut res més, d’ella. Tan debò li hagin anat bé les coses.
Ah! I allò de la veïna del cinquè amb el peixater de baix de casa, res de res. No era la del cinquè sinó la del sisè, o sigui jo. Però ara ja tot s’ha acabat, com la història del pare i la Marta.