Animals salvatges, gossos en zel

Un glop de sang brolla de la seva boca porpra. Lentament, va tenyint el seu cos menut d’un vermell viu que llisca coll avall sense demanar-li permís i, en arribar al terra, envaeix els espais buits de les llambordes. Jeu bocaterrosa, immòbil i estripada. Un fil de veu mal sortit del seu ventre, fuig en va dins les clavegueres, brutes i fosques. Ningú la veu. Ningú l’escolta. Es debat entre la vida i la mort, entre el ser i el no ser, entre la llum i la foscor.

¾Que collons fas? Deixa-la estar! No veus que l’has matat?

¾Encara belluga els ulls. Un cop més i marxem d’aquí.

¾Deixa-ho córrer. Està ben morta. Fotem el camp!

S’allunya de la gernació, sola. És fosc, però és valenta. No té motius per tenir por. Avança lentament, amb pas ferm i segur. Unes passes l’acompanyen, però. Tanmateix, no es gira. Accelera el pas, mirant el rellotge. Dos quarts de cinc. Massa tard.

¾Pobra noia, s’hi han acarnissat, amb ella.

¾N’han enxampat un parell. Però han estat tres, els agressors. El tercer ha fugit.

¾Malparits!

Un cop sec al clatell l’estaborneix. I, tot seguit, una mà bruta i gruixuda prem amb força la seva boca, desprenent una olor de ginebra barata. Els seu cos, que ja no és seu, es defensa inútilment. Robes esqueixades, urpes enfonsades, punys tancats, puntades de peu, llavis inflats i apedaçats, vellut als ulls. Els seus xiscles s’ofeguen dins la seva gola. Els vencedors, impacients a la recerca del trofeu preuat, li envaeixen brutalment les entranyes, amb la virulència del ferro roent. La fan seva, un darrere l’altre. Pell contra pell. Amalgama de fluids desconeguts. Esbufecs repugnants a cau d’orella. Ulls injectats de sang, mirades buides abandonades al plaer. Minuts eterns. Se sent bruta, adolorida i feble. Tanca els ulls i els deixa fer. No pot fer res més. Ja no pensa, ja no sent.

El cos vexat i colpejat fa uns instants, ja no és el seu cos. No el sent com a seu. La carn esqueixada, l’ànima marcada per sempre més. El brogit ha acabat. Però mil veus ressonen dins el seu cap. Ella no volia. S’hi va resistir. Però ells eren més forts. Animals salvatges, gossos en zel. Covards, al cap i a la fi. Han fugit i l’han deixada, sola, dessagnant-se. Talment com una rata de claveguera, enmig de les pudors i dels excrements. No li fan mal les ferides, té el cos adormit. És l’ànima que no la deixa sentir.

Un jove plora en una cantonada. Té les mans ensangonades. Són dos quarts de set del matí d’un dia que es lleva tacat de culpa. Enterbolit per vestigis d’alcohol i per una boira baixa que no permet veure res més que el buit. Llàgrimes de gel baixant per un rostre marcat per la desesperació. Un silenci envoltat de dimonis escuats i penediments a deshora. Una presó sense barrots. Una cadena perpètua.