És l’hora de la migdiada. Jo, tanmateix, estic amb els ulls ben oberts aclofada al sofà verd de la cuina, esperant que comenci el culebrot de la tarda per empassar-me’l sense mastegar. Hi estic completament enganxada. Els guionistes saben el que es fan, ja ho crec. Tan bon punt comença, les meves neurones inquietes minimitzen ara les seves funcions, i es concentren en tot un seguit d’imatges en tres-centes vint-i-cinc línies i en les paraules ressonant pels altaveus suround a banda i banda de l’habitacle. Les escenes, per bé que són del tot previsibles, aconsegueixen crear expectació fins a l’últim moment. “És com la vida mateixa”, acostumem a dir els fidels seguidors d’aquests serials televisius. Tot i que, per als seus detractors, no siguin res més que una collonada.
Veus, ara que el Marcel estava a punt de declarar-se a la Núria, fan la mitja part i ens deixen amb l’ai al cor. Però res de fer zapping. En primer lloc, perquè soc fidel a la meva cadena autonòmica. I en segon lloc, perquè soc una fervent admiradora de la publicitat que es fa en els nostres dies. Gaudeixo mirant els anuncis, què voleu que us digui! Tots m’agraden, però n’hi ha un que, a més, m’ha servit com a recordatori. Sí, avui comencen les rebaixes d’hivern a El Corte Inglés. Bé, i als altres comerços també...
Tan bon punt acabo amb la novel·la del migdia, amb un bon descans a l’ànima, ja que per fi el Marcel s’ha morrejat amb la Núria, me’n vaig de rebaixes. Mira, potser encara trobaré, ara a preu de saldo, aquell abric marró de pell girada que tant em va agradar però que valia un ull de la cara; i aquell parell de botes altes amb el brodat campero als costats. Més val que m’afanyi, doncs.
El carrer major, nucli de l’eix comercial, està ple de gom a gom. Tothom esperem el mateix: que obrin les botigues per endur-nos alguna ganga. Mentre camino en direcció a la botiga, on vaig clissar l’abric caríssim, veig venir cap a mi una d’aquelles zíngares amb mil i una faldilles, duent una cistella carregada de clavells blancs penjada del braç. Intento esquivar-la, però l’empenta d’un carallot que anava més ràpid que jo, fa que m’amorri literalment a ella.
Jo, que mai he esdevingut supersticiosa, sinó tot el contrari, me la miro fixament i seriosa, com si hagués vist un fantasma. Ella, amb un somriure gens innocent als llavis, i agafant-me pel braç, em xiuxiueja un “Compte amb el mal fario, bonica” oferint-me un clavell, que ni tan sols fa olor, previ pagament dels deu euros és clar, alhora que em garanteix que si el conservo de cap per avall, en un lloc sec i fosc durant dues setmanes, el destí serà bo amb mi. Completament abduïda, trec del meu moneder un bitllet dels vermells, i li lliuro, sense protestar ni tan sols. Llavors, ella, m’acompanya escales avall, en direcció a uns bancs de pedra per asseure’ns més discretament. Com si es tractés d’un ritual de màgia negra, la gitana del somriure gens innocent, ara amb posat seriós, treu un mocador de puntes esgrogueïdes d’una de les seves butxaques, el desdoblega i me’l encabeix dins la meva mà dreta, tancant-me-la tot seguit. Al cap d’una estona m’obre la mà amb el mocador dins i em comença a endevinar el meu passat per a continuar, seguidament, predient el meu futur, tan sols mirant fixament el mocador talment com si esguardés una bola de vidre.
En un altre moment, me n’hagués rigut d’aquesta situació. Era ben còmica. Però un no sé què feia que m’ho prengués seriosament. Mai hi he cregut en aquestes coses, però conforme anava encertant molts detalls del meu passat, i predient el meu futur, m’anava convencent que alguna cosa de sobrenatural hi havia.
Vaig fer tot el que em va dir, amb el clavell. I he de dir que sí, la meva vida va canviar. Vaig trobar feina, una parella meravellosa i vaig superar aquella bronquitis crònica que tant de temps em va neguitejar. Ara bé, no sé si per obra del destí, del clavell o de la meva autosuggestió, que era molta. No és que sigui una incrèdula però, amb el temps, he arribat a la conclusió que el nostre present i el nostre futur depenen exclusivament de les nostres accions. En som totalment responsables. Malgrat crec que la nostra història, amb les nostres accions, estan escrites en algun lloc, talment com en un mocador qualsevol.
Després de la sessió endevinatòria amb la gitana, vaig arribar tard a la botiga. L’abric marró de pell girada ja no hi era, per descomptat. Suposo, que no havia de ser per a mi. En comptes d’estirar-me els cabells per haver perdut el meu objecte de desig, vaig resignar-me i, vaig anar tirant cap a casa, ja era tard. Però mentre creuava el semàfor, vaig sentir una forta topada dos passos de zebra més enllà. Seguidament, vaig veure de lluny una concentració de persones al voltant d’algú que jeia al terra. Vaig anar a donar un cop d’ull. La meva cara rosada pel fred, va empal·lidir de cop al veure a una noia al terra, amb la cara destrossada. L’havien atropellada. La gent que s’agombolava al voltant no em deixava veure-la, quasi. Quin va ser l’ensurt quan de sobte, la persona que tenia al davant va marxar i vaig poder veure, amb tot detall, la noia. Duia el mateix abric marró de pell girada que m’havia de comprar avui. Era casualitat o és que el destí havia fet de les seves?
Veus, ara que el Marcel estava a punt de declarar-se a la Núria, fan la mitja part i ens deixen amb l’ai al cor. Però res de fer zapping. En primer lloc, perquè soc fidel a la meva cadena autonòmica. I en segon lloc, perquè soc una fervent admiradora de la publicitat que es fa en els nostres dies. Gaudeixo mirant els anuncis, què voleu que us digui! Tots m’agraden, però n’hi ha un que, a més, m’ha servit com a recordatori. Sí, avui comencen les rebaixes d’hivern a El Corte Inglés. Bé, i als altres comerços també...
Tan bon punt acabo amb la novel·la del migdia, amb un bon descans a l’ànima, ja que per fi el Marcel s’ha morrejat amb la Núria, me’n vaig de rebaixes. Mira, potser encara trobaré, ara a preu de saldo, aquell abric marró de pell girada que tant em va agradar però que valia un ull de la cara; i aquell parell de botes altes amb el brodat campero als costats. Més val que m’afanyi, doncs.
El carrer major, nucli de l’eix comercial, està ple de gom a gom. Tothom esperem el mateix: que obrin les botigues per endur-nos alguna ganga. Mentre camino en direcció a la botiga, on vaig clissar l’abric caríssim, veig venir cap a mi una d’aquelles zíngares amb mil i una faldilles, duent una cistella carregada de clavells blancs penjada del braç. Intento esquivar-la, però l’empenta d’un carallot que anava més ràpid que jo, fa que m’amorri literalment a ella.
Jo, que mai he esdevingut supersticiosa, sinó tot el contrari, me la miro fixament i seriosa, com si hagués vist un fantasma. Ella, amb un somriure gens innocent als llavis, i agafant-me pel braç, em xiuxiueja un “Compte amb el mal fario, bonica” oferint-me un clavell, que ni tan sols fa olor, previ pagament dels deu euros és clar, alhora que em garanteix que si el conservo de cap per avall, en un lloc sec i fosc durant dues setmanes, el destí serà bo amb mi. Completament abduïda, trec del meu moneder un bitllet dels vermells, i li lliuro, sense protestar ni tan sols. Llavors, ella, m’acompanya escales avall, en direcció a uns bancs de pedra per asseure’ns més discretament. Com si es tractés d’un ritual de màgia negra, la gitana del somriure gens innocent, ara amb posat seriós, treu un mocador de puntes esgrogueïdes d’una de les seves butxaques, el desdoblega i me’l encabeix dins la meva mà dreta, tancant-me-la tot seguit. Al cap d’una estona m’obre la mà amb el mocador dins i em comença a endevinar el meu passat per a continuar, seguidament, predient el meu futur, tan sols mirant fixament el mocador talment com si esguardés una bola de vidre.
En un altre moment, me n’hagués rigut d’aquesta situació. Era ben còmica. Però un no sé què feia que m’ho prengués seriosament. Mai hi he cregut en aquestes coses, però conforme anava encertant molts detalls del meu passat, i predient el meu futur, m’anava convencent que alguna cosa de sobrenatural hi havia.
Vaig fer tot el que em va dir, amb el clavell. I he de dir que sí, la meva vida va canviar. Vaig trobar feina, una parella meravellosa i vaig superar aquella bronquitis crònica que tant de temps em va neguitejar. Ara bé, no sé si per obra del destí, del clavell o de la meva autosuggestió, que era molta. No és que sigui una incrèdula però, amb el temps, he arribat a la conclusió que el nostre present i el nostre futur depenen exclusivament de les nostres accions. En som totalment responsables. Malgrat crec que la nostra història, amb les nostres accions, estan escrites en algun lloc, talment com en un mocador qualsevol.
Després de la sessió endevinatòria amb la gitana, vaig arribar tard a la botiga. L’abric marró de pell girada ja no hi era, per descomptat. Suposo, que no havia de ser per a mi. En comptes d’estirar-me els cabells per haver perdut el meu objecte de desig, vaig resignar-me i, vaig anar tirant cap a casa, ja era tard. Però mentre creuava el semàfor, vaig sentir una forta topada dos passos de zebra més enllà. Seguidament, vaig veure de lluny una concentració de persones al voltant d’algú que jeia al terra. Vaig anar a donar un cop d’ull. La meva cara rosada pel fred, va empal·lidir de cop al veure a una noia al terra, amb la cara destrossada. L’havien atropellada. La gent que s’agombolava al voltant no em deixava veure-la, quasi. Quin va ser l’ensurt quan de sobte, la persona que tenia al davant va marxar i vaig poder veure, amb tot detall, la noia. Duia el mateix abric marró de pell girada que m’havia de comprar avui. Era casualitat o és que el destí havia fet de les seves?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada