Jocs de seducció

El darrer petó amb el Francesc es va allargar més del compte, i se’m va fer tard. Havia d’ésser a l’estació d’autobusos a tres quarts de nou, i ja eren un quart. A més, era fosc i plovia, i jo sense paraigua. Així és que vaig decidir agafar un taxi. Parant estoicament l’aiguat, però sense aturar les meves passes, vaig aguaitar a veure si n’albirava algun de buit. Però, tots desfilaven plens.
Passats uns minuts, amb els cabells ben xops per la pluja, en vaig veure un que exhibia, providencialment, la seva llum verda. Vaig alçar la mà a corre-cuita per a demanar-lo. Però, en aquell precís instant, vaig observar que tu feies el mateix gest uns metres més enllà. Malgrat que els meus ulls enutjats et travessessin de ràbia, eres tu qui l’havia demanat primer. I era per tu que s’aturava. Llavors, em vas tornar la mirada, una mirada molt diferent de la meva, i em vas somriure amb indulgència, lluint unes precioses i ben posades dents blanques.
Va ser un moment d’indecisió, però que vas saber resoldre’l amb naturalitat. Em vas fer venir amb la mà i, gentilment i de pressa, em vas obrir la porta de la dreta i m’hi vas fer pujar, alhora que tu t’hi vas encabir per l’altra. Ja dins, un sospir de sonoritat intencionada va sortir de la meva boca. I seguidament, vaig esprémer els blens de cabells, amarats d’aigua de pluja, sobre la catifa de goma que jeia al terra; i em vaig passar les mans per la cara, també xopa, enduent-me per davant tot rastre de maquillatge.
-On els duc, senyors?
Un silenci ple de complicitat es va apoderar de l’habitacle. Mentre posava el taxímetre en marxa, el taxista esperava la resposta. I tu, com si sentissis ploure, vas tombar el cap en direcció a la teva finestra deixant-me dir a mi.
-Al carrer Ali Bei, davant de l’estació d’autobusos, si us plau.
A mig metre de tu, el meu cos es va esborronar. Però no de por, no. Llevat d’incomodar-me la teva presència, em sentia millor que mai. Era una sensació ben estranya. Pujar en un taxi amb un desconegut no era d’allò més normal, era del tot imprudent o, si més no, una situació compromesa. Però l’emoció que em produïa era tan gran que vaig deixar de banda la sensatesa que sempre m’havia caracteritzat i em vaig deixar endur per les lleis de la natura.
Em vas atreure des del primer instant que et vaig veure. El teu encantador somriure que deixava entreveure la dolçor dels teus petons; una mirada penetrant que transmetia un efluvi de sensacions al meu cervell; els teus cabells llargs i grisos, ara xops i esbullats per la pluja; i un cos irresistible amagat darrere d’una gavardina color camel. Però això sols era el principi.
Tímidament, em vaig arronsar a la porta repenjant el cap al vidre glaçat. Mentre tu, lenta i descaradament, t’anaves acostant cap a mi, encerclant-me en un cau d’on no em podia escapar. Jo, amb indiferència aparent, continuava esguardant la pluja que lliscava pel vidre entelat. Tu, deliciosament insolent, resseguies amb els ulls el meu perfil gràcil. I jo, que em sabia mirada, et deixava fer. Trencant l’absència de moviments, vaig pentinar els meus cabells negres, encara amarats d’aigua de pluja, cap endarrere, amb la meva mà tremolosa. La teva, va fregar subtilment el borrissol de la meva jaqueta de moher. Llavors, un pessigolleig va recórrer tot el meu cos. El cor se m’escapava per la boca. Suada, vaig descordar-me el segon botó de la brusa, i aquesta es va desbocar, i ara podies entreveure els meus pits insinuats darrere el sostenidor minúscul que els subjectava. I jo que ho sabia, que te’ls miraves. Però no gosava esguardar-te, tot i que me’n delia de ganes. Pressentia els teus ulls clavats al meu clatell. Uns ulls negres, grans, seductors. Una mirada càlida, serena, transparent.
Durant el trajecte no ens vam dirigir ni una sola paraula. No calia. Els nostres cossos parlaven per ells mateixos. El taxista va accelerar la marxa per poder travessar un semàfor en ambre. Llavors, al tombar cap a la dreta, ens vam precipitar l’un contra l’altre. I vaig notar l’escalfor del teu cos. I l’olor que desprenia la teva suor, mesclada amb el perfum car que duies al coll. I el tacte de la teva mà postrada, casualment, sobre la meva cuixa. I el teu alè, una mescla de caramel de menta amb vainilla aromàtica.
No gosava obrir la boca, per no destorbar el silenci. No gosava moure’m, per no acomiadar el desig. Però, em delia de girar-me i buscar-te la mirada, i esborrar la distància que ens separava. I ho vaig fer. I, quan els teus ulls i els meus s’enlluernaven mútuament, la teva mà juganera va desplaçar-se, lentament i conscient, sabent que no era el focus d’atenció, a un dit dels meus malucs. Per bé que no els tocaves, podia percebre la calentor del teu palmell traspuant la llana verge de la meva faldilla. I en aquells moments de tensió continguda, desitjava que el taxi tornés a tombar per a tenir-te un altre cop a prop meu, i que ja no te’m separessis.
Però no sols no va haver-hi més tombs, sinó que ens havíem parat en sec. Un embús de trànsit va obligar-nos a restar aturats una bona estona. Les agulles del meu rellotge semblava que anaven més de pressa que les de la resta. Tan aviat va poder, el taxista va fer un gir cap a l’esquerra i va enfilar-se carrer avall, per sortir davant mateix de l’estació.
-Són quatre amb cinquanta.
Tu vas treure cinc euros de la butxaca i, sense esperar ni tan sols el canvi, vas sortir en fora, amb mi. Encara plovia. Em vas protegir de l’aigua cobrint-me amb la teva gavardina tres quarts, i passant-me el braç per darrere la meva esquena. Vam entrar dins de l’estació tan ràpidament com vam poder. Però, ja no calia córrer. Eren tres quarts i cinc de nou. L’autocar ja no era a l’andana cinc, d’on sortia cada dia a la mateixa hora.
-Em sap greu.
La teva veu em va ressonar preciosa. Les teves paraules se succeïen plàcidament sincronitzades amb els teus gestos. M’agradava escoltar-te. I mirar-te. I tocar-te. El cor em bategava molt de pressa; un no-sé-què em pujava i baixava de la panxa; els meus ulls, més oberts que mai, em lluentejaven; i les meves galtes mostraven un rubor que m’afavoria.
Però i ara, què faria? L’autocar de tres quarts de nou era el darrer. Com tornaria cap a casa? Llavors tu, endevinant el motiu del meu neguit, te’m vas dirigir dolçament, fregant amb l’índex doblegat la meva barbeta.
-On t’he de dur?
-No et molestis.
-Va, digues.
-Visc a Vilafranca.
-Vine, acompanya’m. Visc dos carrers més enllà. Pujo en un no-res a buscar les claus del cotxe.
-Em sap greu, de veritat. No tens perquè fer-ho.
-Ho faig amb molt de gust.
El soroll humit de les nostres sabates fent contacte amb les llambordes del terra, ressonava pels carrers foscos i rònecs que travessàvem. No s’escoltava res més. Era com si el món s’hagués aturat davant nostre. Com si la remor dels cotxes hagués donat pas al nostre silenci. Abraçats com dos enamorats primerencs, ens vam abandonar a les regnes del destí...
-Ja hi som. Vols pujar?
Hagués pogut dir que no. Que m’esperava asseguda a l’escala. Però el cert és que, quan em vas oferir de pujar, no m’ho vaig pensar dues vegades.
Cometent la segona imprudència del dia, vaig acompanyar-te a buscar les claus, sí. Vivies en un apartament petit, amb tan sols dues finestres que donaven al carrer. Un carrer estret i fosc, envoltat d’arbres famèlics i façanes plenes de grafitis. Mentre buscaves les claus, jo anava esguardant les fotografies que tenies penjades a la paret. En totes es repetia la imatge d’una dona jove, de cabells castanys i mirada blava.
-Estàs casat?
-Ho dius per les fotografies? Era la meva dona, sí.
-Era?
-Sí, va morir fa un any i mig. Esperàvem un fill, saps? Però hi va haver complicacions i els vaig perdre als dos.
-Ho sento. No volia...
-No, tranquil·la, ho tinc superat. No pateixis. Vinga, ja estic. Som-hi, doncs.
Però no, no ho havies superat. Vaig veure la pena als teus ulls. Els tenies amarats de llàgrimes tot i que no me’ls deixaves veure. Llavors, abans d’obrir la porta, vaig pentinar els teus cabells, i després vaig resseguir la línia de les teves pestanyes eixugant alguna llàgrima que surava. Tu em vas somriure. Et vaig agafar les claus d’una estrebada i te les vaig llençar damunt el sofà.
-Què fas?
-No vull que em duguis a casa. Em vull quedar amb tu, aquesta nit.
I em vaig acostar i, delicadament, vaig començar a besar-te. Començant pel front, lliscant pels ulls, enfilant-me cap a les orelles, vorejant el nas, xuclant-te la barbeta, estremint-te el coll. I quan ja no podíem més, d’excitats que estàvem, els nostres llavis es van fondre en un petó dolç i humit que semblava no tenir final. I després, va venir el teu rebuig.
-No pot ser.
-Deixa’t anar. No pensis.
-És una bogeria. M’agrades molt, però això no ens porta enlloc.
-Si us plau, no diguis res.
-No, no, no ho podem fer això.
-Per què no? Ens agradem.
Per bé que de la teva boca sortien paraules de rebuig, del teu cos continuaven brollant envers el meu, carícies fràgils i petons ardents. Amb la roba a mig descordar, el soroll metàl·lic d’unes claus al pany va interrompre definitivament el nostre joc de seducció. I el xerric de la porta va donar pas a una cara coneguda, a qui ningú havia convidat a entrar...
Era el Francesc, el meu Francesc! Vaig obrir els ulls tant com vaig poder com si no m’acabés de creure allò que, aquestos, transmetien al meu cervell. Què coi hi feia allí? No entenia res. Ens vas mirar amb el cap cot, sense dir res. No calien paraules. Tu i el Francesc...
No sabria dir qui es va quedar més glaçat dels tres. Si el Francesc en veure’m en actitud afectuosa amb el seu amant. Si tu, Carles, en adonar-te que el Francesc i jo érem parella. O jo que, no entenia com el destí havia pogut ser tan cruel amb mi enfrontant-me vilment a una situació tan compromesa i inversemblant.Amb els ulls vacil·lants i una mica esporuguits, com els d’una criatura que espera el càstig per haver fet una malifeta, vaig fer el gest de sortir per on havia entrat. Però el Francesc se’m va avançar. Llençant les claus sobre la taula del menjador, va esmunyir-se per la porta que encara restava oberta, sense dir res, sense ni tan sols mirar-me. I jo, ni tan sols vaig anar al seu darrere. Aleshores, tu, Carles, vas deixar anar un sospir de lleugeresa. Vas anar cap a la porta, sense deixar de mirar-me, com esperant el meu consentiment, i la vas tancar, i vas passar la balda lentament, com deixant enrera una etapa de la teva vida, i de la meva.